La ment és un misteri, diuen els especialistes mèdics, i tots sabem que tenen raó, perquè nosaltres mateixos som els primers sorpresos de les coses que passen a la nostra. Però en canvi per als filòlegs, veus?, ja no ho és tant: es tracta d'un terme propi del registre formal i d'ús habitual, d'origen clar (el llatí mens, mentis) i família relativament extensa (trentena llarga de derivats). Tal vegada l'aspecte més sorprenent del mot és la poquíssima fraseologia que ha generat: ni el DIEC ni el GDLC en recullen cap locució ni una, i solament l'Alcover-Moll ens n'informa de tres de verbals (tenir a ment, prendre a ment i parar ment), més una de nominal, de bona ment (de bona gana, amb bona voluntat).

Malgrat aquesta escassedat de locucions, probablement deguda al fet que és un mot percebut com a semiculte (a diferència de cervell, més diguem normalet), la força d'aquesta paraula rau en la personalitat de no pas pocs dels seus derivats. De la branqueta del que avui, desgraciadament, ens ocupa, mental, també en pengen mentalitat, un substantiu certament vívid (en sintagmes com 'mentalitat d'esclau' o 'mentalitat guanyadora') i el verb mentalitzar-se (pare de mentalització), que tampoc es queda enrere. Menció i mencionar són les dues fulles d'una altra branca que també té el seu pes específic. La gràcia és que troben un correlatiu pràcticament exacte en els respectius sinònims esment i esmentar, derivació que, al seu torn, compta amb una sola fulla més: el desconegudíssim desesment. I aquí sí que m'aturaré un instant a aclarir-lo, perquè un desesment no és pas el fet d'esborrar cap menció (ara que vivim a la xarxa aquest significat podria arribar a ser útil) sinó falta de saber, perquè el primer significat d'esment és 'coneixença d'un fet'. Encara té una tercera accepció, la de 'cura, atenció': "Para esment, que només t'ho diré una vegada".

He començat la repassada familiar de ment pels més senzillets o coneguts, però a partir d'aquí la cosa es va animant. Per exemple amb dement i demència, sinònims més o menys formals de boig i bogeria, però que han donat lloc a un adjectiu que té un ús força més col·loquial: demencial. Encara que no fem servir habitualment els dos primers (en realitat el segon el tenim molt interioritzat gràcies al sintagma 'demència senil'), no ens seria gota estrany confegir una frase com ara "Ens han fet una proposta demencial", perquè aquest adjectiu ha acabat adquirint el sentit de 'poc raonable, exagerat, desmesurat'.

I mentalitzeu-vos, que la setmana entrant ho rematarem.