Una de les grans satisfaccions que dona l'estudi de les llengües, em penso que ja n'he parlat altres vegades, són les sorpreses que s'amaguen rere la porta. El mot d'aquesta setmana, que no hauria volgut rodamotar mai a causa del significat, però que no tinc més remei que incloure perquè ha sonat reiteradament al llarg dels últims mesos, n'és un exemple preclar. Tu agafes desànim i dius "Bé, és un cas com tants altres de substantiu amb un prefix al davant, des-". Llavors mires ànim, el substantiu en qüestió, i rumies "És possible que derivi, o com a mínim tingui a veure, amb ànima. Bé, possible no, segur". I aleshores vas a cercar ànima a l'etimològic i... comença el festival. Et passa el desànima a l'instant.

D'entrada, l'etimologia d'ànima ja té gràcia, perquè la forma amb què aquest mot va passar al català des del llatí (s'escrivia igual i significava 'aire, alè') era reduïda, anma. Però al final va ser suplantada per la forma culta, ànima, per evitar l'equívoc que es creava amb el mot arma, de significat radicalment diferent. No em digueu que no és una peripècia singular.

Aleshores ve la família. En realitat, la branqueta on apareix desànim té poc misteri: penja d'animar, i tot just conté un verb, un parell de substantius i un adverbi. Tal vegada el membre més curiós és el cinquè, l'adjectiu desanimador, que no és pas l'ofici contrari al d'animador sinó senzillament 'que desanima, descoratjador'.

Molt més encoratjadors, ves per on, resulten altres parents propers. Per exemple, el substantiu animadversió, malauradament cenyit a la llengua escrita, però que jo trobo deliciós; el mateix que passa amb equànime, tot i que en aquest cas el derivat equanimitat potser sí que se sent una mica en la parla oral, ni que sigui en situacions de certa formalitat. A diferència d'unànime, que ja té força més predicament, malgrat la pífia que arrossega de sempre consistent a llevar-li la -e final (és d'allò més freqüent sentir unànim). El tercer del pòquer dels acabats en -ànime és clarament menys usat, però en canvi força més útil; em refereixo a pusil·lànime, literalment 'd'ànim petit' però que fem servir més aviat despectivament, com a sinònim de 'cagat, covard, tifa' (cosa que us encoratjo a fer per contribuir a mantenir la vivor dels insults elegants). L'últim dels quatre és l'exòtic, en tant que desconegut, longànime, 'que suporta magnànimament les adversitats'. Un mot ben suggerent, però que jo diria que es va colar al diccionari d'amagat de tothom.