En realitat la columna la volia titular Madrid, perquè de fet és el tema que vull tocar: denunciar (per enèsima vegada) la submissió mental que ens aclapara i que aquestes darreres setmanes s'ha manifestat, penosament, en forma de riu d'informació sobre les eleccions a la capital del país de l'amo.

Però al final m'he decidit per posar-hi el gentilici perquè, al capdavall, l'esperit d'aquesta secció és per damunt de tot filològic, i l'observació que aquest adjectiu ens permet no deixa de tenir el seu què. Quina observació? Doncs per exemple que no hi ha cap altre derivat de Madrid en català: ni madrilenyista, ni madrilenyejar ni res. Bon senyal: vol dir que encara no tenim el cap de tot colonitzat. De fet, no tots els topònims generen derivats en altres llengües; això respon a un criteri d'importància històrica. Per exemple, Bilbao i París hem creat bilbaí/ina i parisenc/a, però en canvi de Manchester no hem fet manchesterenc ni de Singapur singapurès. Per norma general, els que en fan és molt rar que generin alguna cosa més que el gentilici.

Un aspecte positiu, connectat amb aquest, és que no hem incorporat ni hem fet gens de cas de la denominació més o menys popular de (los) Madriles (ni tan sols sé si ho he d'escriure amb majúscula o no). Circula una mica, sí, soterradament, i hi ha qui ho fa servir per a acudits i comparacions ocurrents, però és una denominació que no ens pertany i esperem que no arribi mai a adquirir cap estatus significatiu en català.

També resulta interessant la terminació. El sufix -eny és controvertit, perquè sabem que, per exemple, no hem de dir brasileny sinó brasiler, però en canvi el DIEC n'aplega uns quants acabats així: hondureny, salvadoreny, nicaragüeny, porto-riqueny... Com es pot veure, és l'adaptació d'un fenomen local (del castellà de Centreamèrica; en general, del caribeny), que curiosament s'ha estès a punts molt concrets de la geografia mediterrània: malagueny, gibraltareny, rifeny i, atenció, alzireny. No ho trobeu curiós?

La conclusió de tot plegat avui em sembla força clara. La llengua ens està dient que ens equivoquem. Que això d'estar sempre pendents del veí no va bé. Que no són tan importants, o més ben dit, que segurament sembla que tinguin tanta importància perquè som nosaltres mateixos que els l'arroguem. Busquem altres miralls i, com el diccionari ens demostra, segurament trobarem altres referents als quals tenir presents, que ens amargaran menys l'existència i a través dels quals tal vegada podrem recuperar l'autoconfiança que tant ens cal.