El verb quedar té mala anomenada entre els puristes perquè el consideren un castellanisme. No sé si gaire encertadament, car el GDLC el fa derivar de la forma quet/da del català antic, que seria una variant de quiet/a. El morrofortisme proposa com a substituts restar o romandre, suggeriment que deixaria per resoldre un substantiu d’ús freqüent com és quedada, per referir-nos a una reunió o aplec (ni restada ni romasa els vaig gaire operatius per ser introduïts en la parla dels joves).

M’he referit a aquest cas perquè és pràcticament el mateix que ens trobem amb queda. Anomenem ‘toc de queda’ la prohibició per part de les autoritats de circular pel carrer a partir d’una determinada hora per extensió de l’antiga expressió del toc de campanes: una queda era un toc que avisava la població que era hora de retirar-se. L’origen sembla clar: tancar-se a casa implica, d’una manera gairebé literal, estar-se quiets, o si més no no bellugar-se a la vista dels altres, és a dir, a la via pública. En realitat l’evolució del significat d’aquest verb és força curiosa: de l’origen inicial d’immobilitat (tal com testimonien derivats de l’estil de quietud) va passar a sentits força allunyats, com ara restar (Només queda una barra), trobar-se o estar situat (Montserrat queda a mitja hora d’aquí), subsistir després de la separació d’una o més parts (Encara li queden dos germans) o acordar (Vam quedar que vindries tu), que de fet és el sentit que correspon a la quedada esmentada. En realitat, al fons d’aquests quatre significats hi subjau, més o menys latent, la idea de la permanència en un lloc o en un moment, que és la que sobresurt, en canvi, en les dues últimes accepcions: la de romandre (Avui qui es queda?) i la d’apropiar-se o apoderar-se (Se m’ha quedat el llibre). Finalment, i com a culminació d’aquesta idea, hi ha una combinació de verb+pronom (ja sabeu que el català és molt ric en aquest recurs) que és quedar-s’hi, com a sinònim de morir-se.

La família de quietus (que no en va provenia de quiescere, ‘reposar’) té més derivats, però tots conserven aquesta I etimològica: aquiescència, aquietar, inquiet, inquietud… I en general aquests són més pròxims al significat original, com si aquesta vocal interposada els estaqués més al repòs primigeni. Cosa que, i ara ja ho podem rematar amb el típic final parabòlic d’aquesta columna, no deixa de resultar inquietant. Si més no veient com l’autoritat ens commina a l’aquietament i nosaltres, aquiescents, ens aquedem, esporuguits. Si fos poeta em demanaria què queda després del toc de queda.