Que la moralitat de l’operació per crear una gran, enorme, monstruosa entitat financera sigui dubtosa no vol dir que l’ús del terme no sigui adequat. El diccionari en recull l’accepció (‘Agrupació d’empreses per a formar una nova unitat econòmica’) del total de cinc que té el mot. Començant pel sentit literal, ‘Acció de fondre o de fondre’s’, perquè, efectivament, fusió deriva d’aquest verb que ja per als llatins tenia el mateix significat.

Es tracta d’una família força nombrosa: ni més ni menys que vuitanta-cinc derivats (que a hores d’ara, amb els neologismes més recents, no m’estranyaria que arribessin al centenar). I per agafar només els que porten incorporat fusió, en tenim un bon grapadet: difusió, confusió, efusió, infusió, transfusió, afusió, perfusió, profusió, subfusió. Com si de dues branques irreconciliables es tractés, fiexu-vos que els cinc primers són mots d’una certa quotidianitat, que segurament tots sabríem definir, mentre que els altres quatre són tècnics i amb prou feines ens aventuraríem a dir a quin vocabulari específic pertanyen (no he inclòs els compostos per no afeixugar la llista: termodifusió, autodifusió, etc).

Actualment, quan sentim el mot que ens ocupa, segurament pensem en coses com aquesta unió entre dos gegants de la banca, però si feu un esforç de memòria segurament recordareu que el terme va tenir una fase de glòria deu fer cap a una trentena d’anys, quan es va posar de moda la música anomenada ‘de fusió’. Que també se n’hauria pogut dir de barreja o de poti-poti, perquè es tractava precisament de barrejar estils o gèneres, però ja se sap que això de les etiquetes és un camp molt volàtil (segurament menys deliberat i més atzarós que no ens pensem).

Ara bé, tal com passa gairebé sempre, els elements interessants de la família solen estar una mica amagats. En aquesta n’hi tenim uns quants. Per exemple el simpàtic (i mai gaire clar de pronúncia) fondant, un manlleu del francès que ni tan sols hem adaptat i que ara viu un reviscolament a les cartes de postres, mentre que, ironies del destí, el seu cosí germà fondue (que tanmateix prové del francès de Suïssa) ja fa estona que agonitza.

No menys curiós és fonedís, però no pas per la manera com s’ha format (és el mateix sufix que a corredís, movedís o esmunyedís) sinó perquè es tracta d’un mot d’ús exclusivament escrit. No forma part de la llengua oral però en canvi a escriptors i periodistes els encanta (és molt freqüent a la novel·la negra); forma part del que podríem anomenar vocabulari literari, que és segurament més abundós que no diríem).