La pèrdua de protagonisme dels mots del procés és directament proporcional a la irrupció dels que tenen a veure amb la passa, altrament anomenada epidèmia. Ho hem vist al llarg de les darreres setmanes. I tanmateix hi ha mots que sembla que apareguin a posta per obrir portes o canals de contacte.

És el cas de confinament. Al principi el vam conjugar en aquesta forma, de substantiu, i també en la verbal: confinar. Immediatament va triomfar el participi: confinats. TV3 fins i tot hi ha titulat una petita sèrie que emeten aquests dies. L’èxit ha estat tan aclaparador que n’han sortit mil etiquetes a les xarxes: #musicaconfinada, #cuinadeconfinament, etc, etc.

L’última fase va irrompre la setmana passada: la del desconfinament. A mi em fa una gràcia especial perquè, encara que ni aquest substantiu ni el verb corresponent, desconfinar, són normatius, no han trobat oposició per part de ningú, ni d’especialistes ni d’aficionats. Fa dies que fem anar mots que, des d’un punt de vista diguem legal, són inexistents (dit més filòlogicament, són innovacions) i a ningú li ha agafat cap mal de panxa. Això és així perquè desconfinar i desconfinament (i la previsible etiqueta desconfinats, que ja podeu posar la mà al foc que serà un dels èxits del mes que ve) són paraules formades segons les regles de formació de mots en català; segueixen el funcionament lògic del codi.

El punt de connexió que us deia té a veure, clarament, amb el significat. Encara que confí, que equival més o menys a ‘frontera, terme d’acabament’ és un mot culte al qual no estem gaire avesats, confinar l’hem entès tots a la primera: es tracta d’una restricció de la llibertat de moviments, substancialment. No pots sortir d’aquest espai delimitat. L’analogia de la situació de Catalunya dins d’Espanya és tan immediata que, com és natural, els acudits no van trigar a aparèixer: “Tinc més ganes de sortir d’Espanya que de casa” va ser un dels que va fer forrolla. No cal trencar-s’hi gaire el cap per ensumar-se que prové de fi, del llatí finis, amb el significat de ‘acabament, límit’, i en aquest sentit és més que evident que l’analogia té lògica: per a les aspiracions sobiranistes, l’Estat espanyol implica una fi, una frontera, no solament des d’un punt de vista físic sinó sobretot polític, o de desenvolupament. La frontera que ens impedeix créixer, anar més enllà. Gairebé una paradoxa, en aquesta època de (suposada) desaparició de fronteres.

Avui la conclusió d’aquesta columna està cantada: quan arribarà, doncs, el desconfinament nacional.