La setmana passada vam fer un experiment que jo trobo fascinant: repetir, paraula per paraula, un rodalmot escrit cinc anys abans. Naturalment avisant el lector, que si no seria una enredada. La gràcia raïa a posar l’avís al final, de manera que qui el llegia creia tenir al davant un comentari de la més rabiosa actualuitat.

El mot que hi analitzàvem era sentència, que no cal dir que és, per motius obvis, la paraula del mes. Però ves per on resulta que a la primavera del 2014 es va produir una situació amb molts paral·lelismes amb l’actual: el Tribunal Constitucional espanyol acabava d’emetre el veredicte definitiu sobre la famosa qüestió de l’Estatut de Catalunya, la mutilació del qual va ser la causa visible (la punta de l’iceberg) de l’enfrontament que amb el temps hem convingut a anomenar procés. Deixant de banda les diferències diguem formals (en aquell moment, per exemple, es jutjava un text, no pas persones com ara), allò que al meu parer demostra aquest exercici està relacionat amb el poder de la informació. I amb la velocitat. Perquè, paradoxalment, ara que pràcticament ens assabentem de tot en temps quasi real, ara que gairebé podem viure posem per cas un atracament en directe, i compartir amb qui vulguem el nostre oparer al respecte, i assabentar-nos del parer dels altres, la immediatesa de la notícia porta incorporada la ràpida caducitat. Ho sabem tot de seguida, però també ens oblidem de tot de seguida. Perquè quan ens assabentem de la notícia del dia, automàticament, sense adonar-nos-en, el nostre cervell es buida de les del dia abans, o si més no de les més superficials. Cal fer lloc, no ho podem abastar tot, i el mecanisme no para: entren notícies per aquí, els calaixos de la ment es buiden per allà.

El resultat, aquesta paradoxa que deia, és que, creient-nos sobreinformats, en realitat només estem assabentats, perquè les dades tal com entren surten. Per això és possible repetir un comentari sobre un fet esdevingut cinc anys abans i que no ens n’adonem; perquè en l’era de la immediatesa, un lustre és un lapse de temps enorme, durant el qual el nostre cervell ha assimilat, paït i evacuat milers i milers de fets, interpretacions i comentaris.

Quina moral n’hem d’extreure, de tot plegat? D’entrada, una obvietat: rebaixar la quantitat d’informació que ingerim, per no empatxar-nos. Però també mirant de comprendre millor allò que rebem. Per evitar de convertir-nos en mers observadors d’un bucle del qual poder no en sabrem sortir.