El casc groc ha estat la novetat d’enguany de la manifestació, un esdeveniment que sembla que si no aporta nous elements coreogràfics cada any ja no val. Potser ha estat la saturació del personal, o l’enrariment de l’ambient entre el sobiranisme, el cert és que el casc ha triomfat molt menys que els seus predecessors, com la diana o el punter, i ja no diguem les samarretes.

Més enllà de la troballa des d’un punt de vista conceptual (al meu parer poc encertada, perquè l’objecte fa pensar en el clàssic casc de manobre, gens agraït des d’un punt de vista simbòlic), el terme casc ja és conflictiu de mena, o com a mínim controvertit. D’entrada, perquè ens hem passat uns quants anys fent una mena de bugada col·lectiva per treure’ns de sobre el terme aplicat al centre històric o nucli antic de les ciutats: casc antic era una expressió molt habitual fa un parell o tres de dècades, que un bon dia vam descobrir que era un calc del castellà i que calia extirpar-lo. De moment només s’ha aconseguit a mitges.

Però n’hi ha més. Un altre mot antipàtic és el plural cascos en el sentit d’auriculars; encara que el diccionari el recull, a la consciència popular no li acaba de fer el pes i, probablement a causa de la terminació en -os, arrossega un regust de castellanisme que fa que molts parlants el refusin.

Encara més acusat és el rebuig cap a una altra paraula que, tot i que no pertany a la família de casc i per tant no hi hauria de tenir res a veure, sovint fiquem al mateix sac: el verb cascar. Per més que el diccionari arreplegui el significat de ‘masegar, colpejar’, no s’ha aconseguit treure-li de sobre la llufa de barbarisme, rebuig que s’estén a locucions ben admissibles com ‘estar cascat’ o ‘tenir la veu cascada’. Com que en els fenòmens lingüístics, ho hem explicat tot sovint, la imitació és clau, en aquest cas la mala fama familiar ha arribat encara més enllà, fins al substantiu cascada, ‘caiguda d’un corrent d’aigua per un precipici, saltant’, que un cert nombre de parlants rebutgen en benefici del menys expressiu salt d’aigua. La proscripció afecta també la locució ‘en cascada’, ‘en sèrie’.

Amb aquests precedents, no sobta que l’adminicle d’enguany de la vestimenta del bon manifestant no hagi triomfat. Si volen, els organitzadors podrien provar-ho l’any que ve amb un de més petit i dir-ne casquet, un diminutiu que ves per on no resulta tan sospitós. I no precisament pel significat sexual, que aquest, veus?, sí que és un bon barbarisme.