RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 05/06/2019
 
D’actes, credencials i acreditacions (1)


Pau Vidal

Filòleg, traductor i
escriptor

Observo que els mitjans fan servir indistintament aquestes tres denominacions (especialment les dues primeres) per referir-se als documents que han de certificar la nova condició de membres del Parlament Europeu de Puigdemont, Junqueras i Comín. És probable que, des d’un punt de vista burocràtic, no siguin intercanviables (la primera té un to més definitiu, les altres dues més provisional), però en canvi les respectives definicions que en donen els diccionaris són molt pròximes, fins al punt que podrien arribar a ser sinònims. Això m’ha xocat una mica pel que fa a acta, que és el més freqüent de tots tres. El fet que notaris, presidents d’escala i altres autoritats aixequin acta de les reunions em feia pensar que em trobaria una entrada de diccionari extensa, amb gran nombre d’accepcions, i en canvi no: tot just tres, més una d’especialitzada (acta proconsular). Però com que, això sí, pertany a una família molt nombrosa, la deixo pel final.

Primer m’estimo més parlar de les altres dues, perquè hi ha una curiositat que les uneix: són filles de la mateixa mare. Tant acreditació com credencial venen de creure, un verb que és tota una llaminadura per als aimadors de l’etimologia. D’entrada perquè ja surt de fàbrica amb una dicotomia fantàstica: la de significar alhora ‘tenir alguna cosa per certa o veraç’ (“Això que dius no m’ho crec”) i ‘obeir’ (“Quan els pares manen la canalla creuen”), un sentit que malauradament el vent de la vida moderna s’està enduent.

Però, més enllà d’això (el segon sentit és certament residual, quantitativament parlant), el que fa molt atractiva la descendència de creure és la varietat i la personalitat de molts dels seus membres (en total una trentena). D’entrada, entre els vulgars, en tenim dos de molt recurrents a la vida de cada dia: l’adjectiu increïble, sobretot en format d’exclamació (la revista El jueves tenia una secció titulada ‘Increíble pero falso’, tot capgirant l’expressió tradicional “Increïble però cert”) i el substantiu creient, un dels pilars de l’església en tant que unitat mínima de la clientela, també anomenada feligresia. En origen creient era un adjectiu, tal com proven els seus derivats descreient (incrèdul), malcreient (desobedient) i, atenció, menyscreient, que no significa pas ‘algú que creu però no gaire’ sinó ‘que no creu’. Això és perquè el verb menyscreure, encara més residualíssim, significa precisament ‘no creure’, en un ús prefixat de l’adverbi menys que fuig del que en fan menystenir, menysprear i menysvalorar, que sí que és gradual o proporcional.

Articles anteriors
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 20/01/2026
D’estúpids i caps de fava
Com va dir aquell tan encertadament, la política és una cosa massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics (i potser no va dir la política sinó la democràcia, però de fet ho podries aplicar a quals...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 14/01/2026
Finançament
És un d’aquells termes que pràcticament descartes d’entrada quan veus al titular perquè sembla obvi que ja deu haver rodat, i, en canvi, quan t’atures a comprovar-ho descobreixes (amb sorpresa) que no, que finan...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 05/01/2026
Veneçuela
El tombant d’any em deu haver enxampat filosòfic, o indecís, perquè em trobo en una disjuntiva no gaire diferent de la de la setmana passada (la del Dilema, us en recordeu?) i, igual que aleshores, m’ha semblat oport&...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 30/12/2025
El dilema de l’any
O més ben dit el dilema de Cap d'Any, hauria de dir. Perquè és una decisió que els qui ens dediquem a tacar fulls ens veiem irremissiblement obligats a afrontar quan arriben aquestes dates, com ja vaig avançar l...
 
Veure més articles
 


AMIC - Qui som? - Avís legal
Rambla de Catalunya, 14 1r - 08007 Barcelona
Tel. 93 452 73 71