RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 15/01/2019
 
Sofà i crispetes (i 2)


Pau Vidal

Filòleg, traductor i
escriptor

Vèiem el dia passat això que podríem batejar com 'la condemna del sofà', un mot sense família que, metafòricament parlant, abocaria els usuaris conspicus a la solitud contemporània: un home i un televisor.

Les crispetes, la segona part d'aquest binomi tan d'era moderna, en constitueixen la part alegre. Van associades al cinema i per tant a l'entreteniment, a l'oci. Cal dir que aquesta denominació s'ha popularitzat gràcies a la difusió de la llengua estàndard, però en realitat el blat de moro fregit o torrat rep altres noms, com per exemple rosetes, per la forma de flor desclosa que els queda en esclatar. Tornant a la crispeta, aquesta menja que té alguna cosa de joc amaga una cara oculta. En vam parlar arran del mot crispació, que s'havia convertit en un dels tòtems del PP. La crispació que segons ells s'estava apoderant de la societat catalana (sense que mai se'ls acudís que tal vegada la seva mateixa actitud en podia ser la causa). Crispeta i crispació provenen de l'adjectiu cresp (llatí crispus), que significa 'arrissat en ondes molt petites'. D'aquí la pasta anomenada crep, el teixit ondulat crepè i el verb crepar (els cabells), anostrament del francès crêper no recollit al diccionari normatiu. O més ben dit, recollit amb la forma crespar, d'on procedeixen precisament dos mots que personifiquen aquest caràcter ambivalent de la família: d'una banda el crespell, un producte de pastisseria de forma dentada i pasta ondulada també anomenat crispell o crispella; i de l'altra el crespó, fil que s'obté torçant dos caps de seda per tal d'ordir el teixit del mateix nom i amb el qual, tintat de color negre, es fabrica aquell element de roba que indica el dol. Diversió i mort, doncs: les dues cares del cresp.

No cal escarrassar-s'hi gaire per estirar la metàfora, tal com vam fer amb sofà. Abandonar-se a la crítica negativa des de la paràlisi del tresillo, sense fer res de constructiu per millorar o superar una situació, mena a la immobilitat, que és com dir a la mort en vida. Les crispetes que simbolitzen la contemplació d'uns fets reals com si fossin ficticis (el cinema) representarien, així, el posicionament infantil de qui creu que no cal fer res per canviar les coses, o encara pitjor, de qui gaudeix veient que les coses no poden canviar. Una imatge apocalíptica: el passatger del Titànic que contempla, paperina en mà, com el transatlàntic l'arrossega cap a les profunditats abissals. Nosaltres com a espectadors de la nostra impotència. No pot ser més cruel.

Articles anteriors
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 20/01/2026
D’estúpids i caps de fava
Com va dir aquell tan encertadament, la política és una cosa massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics (i potser no va dir la política sinó la democràcia, però de fet ho podries aplicar a quals...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 14/01/2026
Finançament
És un d’aquells termes que pràcticament descartes d’entrada quan veus al titular perquè sembla obvi que ja deu haver rodat, i, en canvi, quan t’atures a comprovar-ho descobreixes (amb sorpresa) que no, que finan...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 05/01/2026
Veneçuela
El tombant d’any em deu haver enxampat filosòfic, o indecís, perquè em trobo en una disjuntiva no gaire diferent de la de la setmana passada (la del Dilema, us en recordeu?) i, igual que aleshores, m’ha semblat oport&...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 30/12/2025
El dilema de l’any
O més ben dit el dilema de Cap d'Any, hauria de dir. Perquè és una decisió que els qui ens dediquem a tacar fulls ens veiem irremissiblement obligats a afrontar quan arriben aquestes dates, com ja vaig avançar l...
 
Veure més articles
 


AMIC - Qui som? - Avís legal
Rambla de Catalunya, 14 1r - 08007 Barcelona
Tel. 93 452 73 71