RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 04/12/2018
 
Vaga de fam (1)


Pau Vidal

Filòleg, traductor i
escriptor

Fa anys i panys, en un examen de la temuda Junta de Qualificació de Català, hi havia un exercici de flexió (masculí/femení, singular/plural) que consistia a completar una sèrie de quatre elements dels quals només te’n donaven un. En un dels quadres hi apareixia un adjectiu femení, vaga, i un servidor, amb aquella alegria juvenil, va completar la sèrie de la següent manera: vago-vaga-vagos-vagues. Com és natural, me’l van ratllar de vermell.

He recordat la batalleta perquè el mot vaga presenta aquesta curiosa esquizofrènia, per la qual el substantiu és d’allò més quotidià mentre l’adjectiu presenta un ús quasi restringit a l’àmbit literari. “Una vaga sensació de buidor”, per exemple. I en masculí, “Un ressò més aviat vague” (que és la forma correcta del masculí amb què hauria d’haver omplert aquella casella de l’examen).

Tornem, però, al substantiu, que és el que ens interessa. I que no deixa de tenir la seva casuística, també. Es tracta d’un nom postverbal, atès que prové del verb vagar (del llatí vacare, ‘estar buit, ociós’); i atenció a aquesta C etimològica perquè té més importància del que us pensaríeu. Com passa sovint, els derivats cultes la conserven (evacuar, vacu, que també és un adjectiu d’ús infreqüent però molt elegant, al meu parer), mentre que els vulgars no. Els vulgars són els que ara ens interessen, tot i que en nombre tampoc no són gaires. Però bonics, això sí. Per exemple vagància, que té una certa anomenada de barbarisme; o vagarívol, el més poètic de la colla; o vagarro, un despectiu preciós que tanmateix podria ser fill bord, o com a mínim adoptiu: “No és gaire segur que sigui derivat de vagar”, diu el diccionari d’Estalella, “sobretot perquè els derivats en –arro es formen gairebé només sobre substantius; més aviat sembla un paral·lel d’abegot i la variant bagot (-ot i –arro, sufixos pejoratius tots dos), amb v- per influx de vagar, verb adient al mascle de l’abella”. No em negareu que l’etimologia és una disciplina apassionant. Finalment, l’últim dels germans dignes d’interès és un adjectiu aparentment corrent, desvagat, molt útil com a sinònim de desocupat o desenfeinat però tanmateix cada dia més bandejat de la parla quotidiana.

Bé, he dit finalment però encara hi ha un últim parent que val la pena d’observar de prop. Em refereixo a vagassejar, mot igualment en desús però amb una simpàtica coincidència amb el seu homòfon bagassejar: si el primer és sinònim de fer el dropo, el segon consisteix a freqüentar senyores de dubtosa reputació. Dues perles, sens dubte.    

 

Articles anteriors
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 20/01/2026
D’estúpids i caps de fava
Com va dir aquell tan encertadament, la política és una cosa massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics (i potser no va dir la política sinó la democràcia, però de fet ho podries aplicar a quals...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 14/01/2026
Finançament
És un d’aquells termes que pràcticament descartes d’entrada quan veus al titular perquè sembla obvi que ja deu haver rodat, i, en canvi, quan t’atures a comprovar-ho descobreixes (amb sorpresa) que no, que finan...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 05/01/2026
Veneçuela
El tombant d’any em deu haver enxampat filosòfic, o indecís, perquè em trobo en una disjuntiva no gaire diferent de la de la setmana passada (la del Dilema, us en recordeu?) i, igual que aleshores, m’ha semblat oport&...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 30/12/2025
El dilema de l’any
O més ben dit el dilema de Cap d'Any, hauria de dir. Perquè és una decisió que els qui ens dediquem a tacar fulls ens veiem irremissiblement obligats a afrontar quan arriben aquestes dates, com ja vaig avançar l...
 
Veure més articles
 


AMIC - Qui som? - Avís legal
Rambla de Catalunya, 14 1r - 08007 Barcelona
Tel. 93 452 73 71