RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 16/10/2018
 
Intimidar


Pau Vidal

Filòleg, traductor i
escriptor

De vegades, no saps gaire per què, una definició de crucigrama sembla tocada per la gràcia de déu i et surt rodona. ‘Tallat sense llet’, 5 lletres. Si voleu intentar-ho, acluqueu els ulls i jugueu; si no, seguiu llegint. La solució és tímid.

Per aquelles coses que deu tenir l’atzar, la setmana passada vèiem una família dividida en dues branques quasi idèntiques: comanar i comandar, les filles de manar. I ves per on, el verb que ens interessa avui, témer, ha seguit un periple molt semblant. D’una banda, ha generat una primera branca de catorze derivats a partir de la matriu catalana; en destaquen un parell de tan corrents com temor o temible, i un parell de més literaris com temença o temorec. Per l’altra, la segona branca només té vuit membres, i és la que conserva la I etimològica del llatí timêre; i de fet són tan conservadors que, dels vuit, set són pures variacions de tímid, el primer de tots: intimidar, intimidable, intimidació, tímidament, timidesa i un desconegut timiditat, un sinònim de timidesa que no m’explico gaire què hi fa, als diccionaris. L’únic germà que desentona és el pobre timorat.

Intimidar, doncs, és suscitar temor, i en aquest sentit perfectament sinònim d’atemorir. Que el primer es faci servir molt més en el llenguatge periodístic per descriure els comportaments fatxendes i milhòmics dels aporellos (tant els que van uniformats com els que no) deu tenir a veure més aviat amb el destinatari, suposo, que no pas amb l’emissor. M’explico: el poble català és manyac, no sé si per naturalesa o més aviat per aprenentatge (tres segles de plantofades bé ensenyen alguna cosa), és a dir, sociològicament parlant, tímid. Els espanyols, denominació que en la visió folklòrica dels estrangers sol correspondre a una barreja del caràcter andalús i el madrileny, tenen fama de bromistes i extrovertits, mentre els catalans arrosseguem la llufa de “tancats”. Aquest presumpte tancament no és sinó, al meu entendre, una diguem-ne timidesa induïda: com més alces la cresta més reps. L’andaluso-madrileny va pel món parlant en veu alta, denigrant tot el que veu i llançant papers a terra, conscient que tot això no li reportarà cap problema. El català no solament abaixa la veu per no rebre sinó que sovint oculta la seva procedència. I és aquí cap on apunta la intimidació: a perpetuar aquest capteniment, que no fa sinó obeir una clara idea de submissió. L’Espanya de sempre, la colonial, ens vol porucs, pusil·lànimes, apocats. Tallats sense llet.

 

Articles anteriors
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 20/01/2026
D’estúpids i caps de fava
Com va dir aquell tan encertadament, la política és una cosa massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics (i potser no va dir la política sinó la democràcia, però de fet ho podries aplicar a quals...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 14/01/2026
Finançament
És un d’aquells termes que pràcticament descartes d’entrada quan veus al titular perquè sembla obvi que ja deu haver rodat, i, en canvi, quan t’atures a comprovar-ho descobreixes (amb sorpresa) que no, que finan...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 05/01/2026
Veneçuela
El tombant d’any em deu haver enxampat filosòfic, o indecís, perquè em trobo en una disjuntiva no gaire diferent de la de la setmana passada (la del Dilema, us en recordeu?) i, igual que aleshores, m’ha semblat oport&...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 30/12/2025
El dilema de l’any
O més ben dit el dilema de Cap d'Any, hauria de dir. Perquè és una decisió que els qui ens dediquem a tacar fulls ens veiem irremissiblement obligats a afrontar quan arriben aquestes dates, com ja vaig avançar l...
 
Veure més articles
 


AMIC - Qui som? - Avís legal
Rambla de Catalunya, 14 1r - 08007 Barcelona
Tel. 93 452 73 71