RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 01/10/2018
 
Impunitat


Pau Vidal

Filòleg, traductor i
escriptor

Quants acudits no podríem fer des del moment que descobrim que aquest terme, com tot els derivats de punir, prové de pena! Entre la celebèrrima impunitat parlamentària, que permet que gàngsters i estafadors defugin la justícia malgrat les mil trampes que cometen, i les agressions policials, que estomaquen impunement els manifestants… no sembla paradoxal que aquest substantiu i aquest adverbi tan irritants sorgeixin directament d’un mot de significat aoparentment tan contrari?

En realitat la giragonsa semàntica ha anat més aviat a l’inrevés. Pena prové, en última instància, del mot grec poinê, que significa ‘multa, compensació, penyora’, i que per tant es feia servir originàriament per a assumptes relacionats amb la justícia. No en va els primers exemples que proporciona el diccionari són ‘infligir, aplicar, condonar una pena’ i les accepcions pertanyen al camp del dret, precisament, penal. Pena, doncs, era pràcticament sinònim de càstig.

Va ser la difusió de la cultura judeocristiana allò que va començar a tenyir d’un aire més emocional el concepte. Les ‘ànimes en pena’ que vaguen pel purgatori ens entristeixen perquè encarnen el dolor, però la “pena” que pateixen no és altra cosa que un càstig. De la mateixa manera que el penal amb què l’àrbitre castiga les faltes dins de l’àrea (no en va anomenat també ‘pena màxima’).

La gràcia d’aquesta família és que el mot llatí poena (adaptació del grec esmentat) es va reproduir en dues branques quasi idèntiques: una de nou fills que en conserven la E etimològica (inclosos penible o penós, per exemple) i una altra de 13 amb una modificació fonètica en el diftong OE: punir, punició, punitiu… És a la segona, doncs, a què pertany la nostra protagonista d’avui. Aquesta dotzena llarga de sinònims de càstig i castigar formen part de la llengua culta, i si impunitat ha acabat entrant en el llenguatge estàndard ha estat gràcies als mitjans de comunicació (i als reiterats esforços de la classe política per sortir-hi, no cal dir-ho). Però l’adjectiu corresponent, impune, per exemple, continua essent un mot reservat a discursos formals. Si ni tan sols sabem si aquesta E final l’hem de pronunciar tancada o neutra… Jo acceptaria de bon grat que dos mots tan bells com aquests, formalment parlant, continuessin en els llimbs de la llengua elevada a canvi d’introduir-ne dos de germans a la parla popular: punir i punició, que és el que es mereixen els lladres de màsters i els policies abusadors. Entre molts altres, és clar.

 

Articles anteriors
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 20/01/2026
D’estúpids i caps de fava
Com va dir aquell tan encertadament, la política és una cosa massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics (i potser no va dir la política sinó la democràcia, però de fet ho podries aplicar a quals...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 14/01/2026
Finançament
És un d’aquells termes que pràcticament descartes d’entrada quan veus al titular perquè sembla obvi que ja deu haver rodat, i, en canvi, quan t’atures a comprovar-ho descobreixes (amb sorpresa) que no, que finan...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 05/01/2026
Veneçuela
El tombant d’any em deu haver enxampat filosòfic, o indecís, perquè em trobo en una disjuntiva no gaire diferent de la de la setmana passada (la del Dilema, us en recordeu?) i, igual que aleshores, m’ha semblat oport&...
RODA EL MÓN I TORNA EL MOT: 30/12/2025
El dilema de l’any
O més ben dit el dilema de Cap d'Any, hauria de dir. Perquè és una decisió que els qui ens dediquem a tacar fulls ens veiem irremissiblement obligats a afrontar quan arriben aquestes dates, com ja vaig avançar l...
 
Veure més articles
 


AMIC - Qui som? - Avís legal
Rambla de Catalunya, 14 1r - 08007 Barcelona
Tel. 93 452 73 71