
Pau Vidal
Filòleg, traductor i
escriptor
|
|
El primer que queda parat amb aquesta secció soc jo mateix: fer rodar mots d’actualitat sovint em tira per terra idees prèvies que donava per segures. Cosa de la qual no puc sinó alegrar-me, és clar, perquè qüestionar-se prejudicis és un dels pilars bàsics de la ciència. La defenestració d’aquesta setmana és petitona, però em sembla un bon exemple. Per això us faig la pregunta exactament igual que me l’he feta jo: atès que acampada deriva clarament de camp (aquí sí que no podríem fer el joc de l’etimologia perquè no hi ha misteri), quants germans deu tenir? És a dir, quants derivats té camp? Quin lloc deu ocupar en el rànquing de mots més productius, ara mateix encapçalat pel verb estar (dos centenars) i amb onze mots que passen dels cent? Jo m’hi hauria jugat un pèsol que estaria a la zona mitjana-alta, no? Es tracta d’un substantiu amb enorme tradició i presència a la vida catalana, i de seguida venen al cap paraules que n’han sorgit: campament, acampar, campista… Els Països Catalans no s’entenen sense el camp. Bé, de fet segurament cap indret del planeta s’entén sense el camp (si descomptem els pols, tal vegada). I de cop i volta, pam!, la crua realitat. Segons el diccionari etimològic, en realitat no arriba a les tres dotzenes. No és que siguin pocs, però amb prou feines arriba a la franja mitjana; com taula o ment, però menys que vagar, ploure o segar. Certament una sorpresa. Això sí, no pas pocs d’aquests trenta-i-escaig derivats són de qualitat. Així, en una primera ullada per sobre criden l’atenció campal (amb les seves batalles), camperol (que ens remet al Bloc Obrer i Camperol), camper (el pagès mallorquí que va esdevenir cèlebre marca de calçat), càmping i campista… Després en venen uns quants amb prefix, que en realitat no són sinó la branca (mitja dotzena justa) d’escampar, el verb que ha fet famosa la boira… I, finalment, el crac de la família, i mai tan ben dit: el campió. Que de fet… no, mira, saps què, com que veig que la cosa dona prou de si, aprofitaré que ja començo a pair la decepció diguem numèrica i deixaré l’anàlisi filològica per a la setmana entrant. I així de passada aprofitaré per rumiar sobre un altre derivat que, tanmateix, essent un topònim, no surt als diccionaris convencionals: em refereixo a Encamp, la coneguda parròquia andorrana. Si penso que volia començar aquesta columna fent una facència sobre el xoc entre campanya i acampada… |