L’abundància pluviomètrica d’aquest començament de tardor, que ha fet arribar el fenomen d’allò que sovint anomenem precipitacions a les primeres pàgines dels informatius, també ha portat un canvi un poc més inesperat (i, per a mi, funest): la consolidació del terme pluges en plural, que a poc a poc va substituint la forma tradicional en singular, “la pluja”. Als qui encara parleu normal, aquesta afirmació potser us sobtarà i tal vegada pensareu que exagero, però ja estic massa escarmentat per no saber que actualment són els mitjans els que dicten llei en matèria lèxica. “S’esperen pluges a tot el territori”, deixa anar el tomàsmolina de torn, i l’endemà ja tens la meitat de la parròquia repetint com lloros “Han dit que hi haurà pluges”, en comptes de “Diu que plourà molt”, que era com es deia en català abans de la Corpo. O engega “Augmentaran les pluges a la tarda”, en comptes de tirar de sinònims més precisos com ara aiguats, ruixats, xàfecs o tempestes, per dir només els quatre més coneguts. Sigui com vulgui, si sou dels que parleu com cal i ho voleu seguir essent, recordeu el vers d’en Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure”.

I ara que ja m’he esbravat, passem a la filologia històrica. El substantiu pluja no és cap de família, ans un derivat de ploure, verb que té una descendència curiosa: de les tres dotzenes llargues de fills que té, una dotzena han conservat la O etimològica (la que veiem a plovere) i les altres dues no. La curiositat és que en aquest cas la tradicional diferenciació deguda a la derivació culta o vulgar ja ve des de l’arrel, perquè el llatí clàssic, al contrari d’aquest plovere, ja la feia amb U: plûere. Aquest ball entre O i U té conseqüències encara avui en la manera de pronunciar-ho, tal com veurem més endavant.

De moment, per no perdre’ns, començarem pels derivats que conserven la O vulgar, entre els quals hi ha tres verbs molt eixerits: ploviscar, plovisquejar i plovinejar, és a dir, ploure poc. Tots tres amb els seus propis derivats: plovisc, ploviscó i ploviscol per una banda i el més conegut plovisqueig per l’altra, germà pràcticament bessó del tercer en discòrdia, plovineig. Completen la branca un substantiu molt viu al País Valencià però desconegut a fora, com és ploguda; l’adjectiu plouer, és a dir, ‘plujós’, i el verb entreploure, ‘ploure a estones’, que és una cosa que passa tot sovint i que en canvi ignorem que disposem d’aquest verb tan precís per descriure-ho.

La setmana entrant veurem els de la U.