
Pau Vidal
Filòleg, traductor i
escriptor
|
|
La setmana passada vam veure una cosa que sembla una obvietat (que lloguer i llogater deriven de lloc) i vam repassar part de la quinzena de membres de llogar, que és la branca més nombrosa de la família. I vaig anunciar una mena de revelació final.
Però primer acabem els fills de llogar. Vam veure el desconegut verb desllogar, però, en canvi, ens en va quedar pendent un altre d’igual d’arraconat però més saborós: conllogar, ‘contractar en conlloc’. I què és això de conlloc? Doncs un ‘contracte entre un ramader i un propietari de pasturatge’: el senyor que té un herbei el lloga a l’amo del bestiar perquè les seves vaques puguin pasturar. Per força ha de ser un terme d’ús minoritari, oi? Que, per cert, té un germà ben bonic, o més concretament una germana: conlloga, ‘préstec mutu, entre pagesos, d’un animal de treball per formar parella’. Sembla estar llegint una novel·la de Narcís Oller o Víctor Català, eh que sí?
Completen la família tres derivats de significat tan transparent que no cal ni aclarir-los, perquè ells mateixos s’expliquen: llogador, llogadís i llogament. Bé, i un intrús que no és normatiu i, per tant, no apareix al DIEC, però als diccionaris històrics sí: llogader, que va més enllà de ser una mera variant formal de llogater perquè n’amplia el sentit: ‘que es lloga per treballar al servei d’algú’ i també ‘que pren a lloguer una cosa’. Vet-ho aquí.
I ara sí, la cirereta sorpresa que us deia. M’he estat d’esmentar el meu derivat preferit de la família per una raó molt concreta. Es tracta d’un terme que segurament no heu sentit mai, però de gran potencial: lloga. Un derivat postverbal de llogar que els diccionaris recullen amb el significat de ‘sou’ i de ‘guany tret d’alguna cosa’. És a dir, que qui es lloga per fer una feina n’obté, en pagament, una lloga. Ara bé, i alerta que aquesta és la bona, en alguns indrets també el fan anar per referir-se a una ‘actuació artística, especialment de teatre o ball’. És a dir, allò que la gent de la faràndula fa anys que anomenen bolo. La idea subjacent és que et lloguen per oferir un servei. La gràcia de lloga és que es podria aplicar no només a aquests espectacles (“Quantes llogues tenim, aquest mes?”, “La setmana entrant toca lloga a Vinaixa”) sinó en general a qualsevol xerrada, conferència o intervenció en actes públics, un gènere que està en auge i per al qual es continua fent servir aquest castellanisme. Si us convenç i em voleu donar un cop de mà per superar les reticències dels farandulaires us quedaré molt agraït. I la llengua encara més. |