Ben oportú, oi, començar el curs amb aquest mot que es posa d’actualitat cada setembre? I encara més quan enguany la combativitat dels mestres (tot el suport des d’aquesta humil columna) el fa més paradoxal: el curs que no comença, podria ser el titular.

Doncs alerta perquè si un curs acadèmic es pot arribar a fer molt llarg, i un de polític encara més, sapigueu que el filològic els supera tots. Ara feia dies que no ensopegàvem una paraula d’aquelles de Champions, i el cert és que curs hi entra amb tots els honors: arriba gairebé als 110 derivats, una quantitat que de moment, en la classificació sempre provisional d’aquesta secció, només superen unes altres deu. Poquíssima broma!

De fet, la família de curs no és ben bé la família de curs, perquè ella mateixa és derivada d’un terme anterior que encara no us revelaré. Però sí que diré, perquè us feu una idea de les dimensions de la cosa, que es tracta d’una família amb tantes branques, moltes de les quals entrecreuades, que per poder-la fer entendre em caldria un d’aquells mapes de la web que trobem als portals d’internet per poder-nos-hi orientar.

Però com que això, per desgràcia, no ho podem fer, tiro milles i intentaré que no ens perdem. La primera feina consistirà, és clar, a aclarir el petit misteri: la família de què estic parlant és la que sorgeix d’un verb d’allò més freqüent, d’aquells que ens acompanyen tota la vida: córrer (llatí currere). Que, ara que m’hi fixo, és un terme que va passant de ser literal (la canalla són éssers que corren) a metafòric (de grans cada cop correm menys, en canvi, vi ens sembla que és la vida la que corre massa).

Córrer té, atenció que començo amb les xifres, una trentena de derivats vulgars, molts dels quals amb subderivats i compostos, mitja dotzena llarga de compostos (correbou, correcames, correfoc, correcorrents, correcuita, correcamins i curripeus) i mitja més de derivats cultes, també amb les corresponents branquetes. I el nostre protagonista és precisament el primer d’aquest últim grup, el dels cultes: creat a partir del participi llatí cursus, ha parit dos mots d’ús comú (cursar i curset), quatre o cinc menys freqüents (cursaire, cursiu, cursetista, cursivitat i cursivització) i un de més nou que s’ha acabat fent famós: cursor. Que ara el tenim a la pantalla, però en origen designava un funcionari que anava amunt i avall. Corrent, en efecte.

La setmana entrant completarem aquesta subfamília amb una curiositat que us farà gràcia.