Inevitablement en aquesta columna ja hem fet rodar foc i incendi (en aquest país cada estiu estem igual), però, ves per on, no hi han sortit mai ni espurnes ni guspires ni algun altre sinònim que ara veurem.

Fins a la meva generació, xispa va ser un d’aquells castellanismes quotidians tan i tan estesos que molts parlants fins i tot el donaven per bo. Recordo, per exemple, un llauner que venia sovint a casa, l’Àngel, més català que el pa amb tomata i que mentre arreglava l’aixeta o l’endoll que toqués cantava cançons de la Marina Rossell, que es vantava del seu sobrenom: “el Xispes”, deia que li deien, tot cofoi. Igual que acera o busón, xispa, per sort, també va sucumbir a la normalització, però en realitat només a mitges: com també va passar amb el tristament cèlebre carajillo, els buròcrates de la normativització, en comptes de poar en la llengua popular, es van dedicar a fer invents, i així, igual que l’acastellanat cigaló va enterrar les denominacions tradicionals rebentat, perfumat o cafè amb gotes, també ens van encolomar una guspira que tenia molt poca tradició oral, amb el resultat que encara avui molts parlants, incloent-hi el jovent que teòricament ho hauria d’haver après a escola, fan una paradinha abans de dir-ho perquè els ve xispa al cap i s’han d’aturar a buscar la manera correcta.

Estic convençut que avui aquesta vacil·lació tan estesa no existiria si s’haguessin decantat per aquell altre sinònim que tenim a disposició que és espurna: molt més viu en la llengua parlada i més fàcil d’incorporar en tant que més present a la llengua (té derivats prou sòlids com espurneig o espurnejar). I, si vols, amb un altre avantatge, que és el segon significat: ‘porció molt petita d’una cosa’, és a dir, ‘mica’ o ‘molla’, cosa que el fa clarament més recordable que la poètica guspira.

En tenim un parell de sinònims més, centella i xàldiga, que, tanmateix, no haurien tingut possibilitats de prosperar: el primer a causa de la falsa sospita de barbarisme (molts es pensen que és castellà) i el segon per ser un localisme (Bages i Berguedà) amb poca extensió.

Per acabar, un darrer argument a favor d’espurna és que hauria permès als mitjans ser més precisos a l’hora de parlar de les causes de l’incendi de les Gavarres: si l’operari, tal com s’ha explicat, feia feina amb una radial, el més probable és que allò que va causar el foc no fos una trista i única espurna ans l’espurnall que desprèn la màquina; és a dir, el ‘raig d’espurnes’.