
Pau Vidal
Filòleg, traductor i
escriptor
|
|
El cas de l'hantavirus conté totes les lliçons de com funciona la innovació lingüística actualment. D’entrada, molt important, els tempos: si llegiu aquesta peça avui és probable que us soni ja a cosa una mica passada, quan en realitat el cicle té menys d’una setmana (que és el lapse de publicació per a moltes col·laboracions de premsa). Quan diem que l’actualitat va massa de pressa ens referim a això, i al fet que aquesta acceleració que fa tan difícil pair els esdeveniments té conseqüències rellevants pel funcionament cerebral (que ara no aprofundirem). Una segona lliçó és la importància de la pronúncia: la preeminència dels mitjans audiovisuals fa que per a part dels usuaris les novetats verbals només tinguin existència oral i no escrita. I aquí entra en joc la famosa qüestió: hi ha una fal·làcia molt estesa que sosté que cal acostar tant com es pugui la pronúncia a l’original. Però això és un absurd bonista, tal com demostren la immensa majoria dels noms i topònims estrangers, des de París (que poder dieu “paguí”, vosaltres?) a Zelenski i de Washington a Mastroianni. Per això en aquest cas al principi es va caure en l’error d’aspirar la H inicial, tal com efectivament es fa en la llengua original (el virus pren el nom del riu Hantan, a Corea del Nord), cosa que va tenir com a conseqüència gràfica escriure’l sense apostrofar (“l’hantavirus”). Afortunadament, els especialistes no van trigar a avisar (concretament l’Ésadir, una eina esplèndida que us recomano fervorosament) i des d’aleshores ja hem aplicat la pronúncia regular per als mots començats amb H (hoquei, historiador, halterofília…), i amb el corresponent apòstrof a l’hora d’escriure’l. Si visualment encara us costa una mica (“l’hantavirus”), podeu recórrer a un cas equivalent que tenim a prop: la marca japonesa Honda: “L’Honda que tinc aparcat davant de casa és blanc”, i no pas “El Honda…”. Finalment, la tercera lliçó tindria a veure amb l’anàlisi compositiva, perquè aquí som davant d’un xenisme (Hantan és un orònim, evidentment transcrit a l’alfabet llatí) unit a un mot autòcton. Si busqueu al DIEC compostos formats amb virus comprovareu dues coses: que el mot comú sempre va al darrere (per tant hantavirus està ben format) i que n’hi ha molt pocs: vuit, concretament (incloent-hi, és clar, coronavirus, el més recent). No cal dir que en medicina n’existeixen molts més, però per raons filològiques encara no formen part del corpus normatiu. I, de fet, que no en formin part no estic gens segur que sigui una mala notícia, oi? |