Arriba als nostres cinemes la guanyadora del premi del jurat - ex aequo al costat de l’espanyola 'Sirat' d’Oliver Laxe - al 78è Festival Internacional de Cinema de Canes, la fascinant i hipnòtica filigrana ‘El sonido de la caída’ de Mascha Schilinski. La cineasta alemanya Mascha confirmava així a Canes el seu talent revelat al Festival de Berlin, on va debutar amb el seu primer llargmetratge, ‘Dark Blue Girl’ (2017). Amb guió de Louise Peter i la mateixa cineasta, aquesta producció alemanya retrata de forma lírica i amb imatges evanescents les vivències de quatre joves de diferents èpoques que viuen en la mateixa granja, les vides de les quals semblen entrecreuar-se, generant connexions de tota mena. Les noies protagonistes són l’Alma (Hanna Heckt), l’Erika (Lea Drinda), l’Angelika (Lena Urzendowesky) i la Lenka (Laeni Geiseler), les quals han passat la infantesa i l’adolescència en la mateixa granja del nord d’Alemanya en diferents temps i contexts històrics.

‘El sonido de la caída’ de Mascha Schilinski

El mateix indret i entorn natural s’han transformat en el decurs dels anys, però les històries passades i les més modernes se superposen i s’entortolliguen unes amb altres. La pel·lícula és un flux incessant de moments i d’escenes d’allò més inspirador i estimulant, un relat que atresora moltes capes, farcit de troballes, reflex d’una memòria esfilagarsada. Una esplèndida pel·lícula plena d’encerts, des de l’extrema cura en el tractament de les imatges, la mateixa complexitat narrativa, les reflexions en veu en off de les noies, les visions i premonicions, o l’alè fantàstic i mortuori que batega dins la pel·lícula.

‘El sonido de la caída’ de Mascha Schilinski

Retrat històric d’un país interior amb el seu folklore rural, amb una sensació de crueltat innata, que aborda el costat tràgic o l’alè més bucòlic, o la torbadora presència d’imatges fantasmàtiques que encadenen els vius als morts. La cineasta alemanya fa gala d’una virtuositat fora de mida en què la temperatura de les imatges, els moviments oscil·lants de càmera o els calculats enquadraments no són un simple exercici d’estil vacu, d’esteticisme buit, sinó que el tractament visual s’adiu perfectament amb les històries explicades i les sensacions que se’n desprenen. Una pel·lícula farcida de ressons de to immersiu, tant captivadora com magistral, tot i el garbuix d’esdeveniments evocats i el seu encavalcament.