
Joan Millaret
Crític de cinema
|
|
Després de competir en el 78è Festival Internacional de Cinema de Canes i inaugurar el 58è Festival Internacional de Cinema de Catalunya-Sitges, ‘Alpha’ de Julia Ducournau arriba als cinemes. La directora francesa que va debutar amb la impactant ‘Crudo’ (2017) i que va guanyar la Palma d’Or de Canes pel seu segon llargmetratge, Titane’ (2022), esdevenia la tercera dona que inaugurava el Festival de Sitges després d‘American Psycho’ (2000, Mary Harron) i ‘Mona Lisa and the Blood Moon (2021, Ana Lily Amirpour). La cineasta manté intacta la seva capacitat de sorprendre amb aquesta pertorbadora coproducció francobelga ‘Alpha’, escrita per ella mateixa. Ducournau planteja un drama familiar extrem amb una nena de tretze anys, Alpha (Mélissa Boros), cuidada per la seva mare soltera (Golshifteh Farahani), metgessa en un hospital, alarmada després que la nena apareix a casa amb una A majúscula que algú li ha tatuat durant una nit de gresca amb companys de l’escola. 
‘Alpha’ de Julia Ducournau El temor de la mare sorgeix perquè desconeix quina agulla s’ha fet servir per injectar tinta a la pell de la seva filla amb el risc consegüent que hagi estat infectada amb qualsevol cosa. La nena és estigmatitzada a l’escola i desvetlla rebuig pel risc d’encomanar una malaltia contagiosa que ens deixa moments com una desbandada col·lectiva a la piscina quan Alpha sagna després de donar-se un cop de cap. La vida en comú de la mare i Alpha compta amb una presència intermitent, Amin (Tahar Rahim), el germà heroïnòman de la mare, el tiet d’Alpha. ‘Alpha’ s’obre amb un terra que s’esberla i una tonalitat terrosa, que retorna al final amb un desenllaç fantàstic i evocador d’una tempesta de sorra que escombra el suburbi on viuen els protagonistes. La nena sembla unir la seva vida a la del seu tiet drogoaddicte de bon començament quan Alpha uneix les marques de les punxades d’Amin amb un retolador. La pel·lícula parla de la por a la infecció, del terror del contagi i de l’expansió irracional d’un clima de prejudicis sobre la malaltia. 
‘Alpha’ de Julia Ducournau La pel·lícula és una al·lusió clara a la transmissió de la SIDA els anys 90 que va causar estralls entre homosexuals i heroïnòmans. Una preocupació compartida també per la pel·lícula autobiogràfica ‘Romería’ de Carla Simon, actualment encara en cartellera. Una troballa inqüestionable i summament inquietant és reflectir els infectats com gent que es va transformant en pedra a mesura que emmalalteixen. Els afectats pateixen mutacions dels cossos, la carn petrificada, com escultures mortuòries. Uns infectats que exhalen també un vapor quan pateixen els símptomes, com si fos un alè de vida que s’escola. La raó és que la pel·lícula de Ducournau combina passat i present, fantasia i realitat, en una mixtura sovint indestriable. En aquesta turmentada i intempestiva pel·lícula plena de grans moments cinematogràfics sobresurt el treball corprenedor de Tahar Rahim amb un cos esprimatxat, demacrat, contorsionat, que transmet la vida agònica i al límit dels enganxats. I Golshifteh Farahani ens deixa un gran paper de mare sufridora que també es desviu pietosament pel seu germà, sempre salvat in extremis per ella. Completen el repartiment Emma Mackey com a infermera o Finnegan Oldfield en el paper de professor d’anglès d’Alpha. |