Arriba als cinemes la guanyadora de la Palma d’Or del 78è Festival Internacional de Cinema de Canes ‘Un simple accident’ del represaliat Jafar Panahi. El cineasta iranià, que ha trobat refugi a Europa després de fugir del seu país on va ser empresonat, va poder recollir aquest prestigiós guardó pel seu punyent relat moral que reflexiona sobre els diversos posicionaments d’un grup d’excarcerats davant la figura del seu torturador. Aquesta primera Palma d’Or per Panahi s’afegeix a altres premis aconseguits a Canes com el premi del jurat de la secció Una certa Mirada per ‘Sangre y oro’ (2023), el premi al millor guió per ‘Tres caras’ en secció oficial el 2018 i el premi Cámara d’Or al millor debut cinematogràfic per ‘El globo blanco’ el 1995 a la secció Quinzena dels Cineastes. Igual ‘Los osos no existen’ (2022), Jafar Panahi va rodar ‘Un simple accidente’ també en la clandestinitat. Un treball artístic com a mostra del coratge i la tenacitat d’un cineasta que ha sabut resistir i no doblegar-se a la persecució de la qual ha estat objecte pel règim iranià.

‘Un simple accidente’ de Jafar Panahi

El títol ’Un simple accidente’ evoca l’atzar, les casualitats, i va referència a l’accident de carretera de l’inici de la pel·lícula quan un home, el qual viatja amb la seva dona embarassada i la seva filla, atropella un gos sense voler. Per calmar a la filla, preocupada per la mort del gos, el pare li diu que és un simple accident. Després d’aquest imprevist, reprenen la marxa enmig de la nit i tenen pana just davant d’una fàbrica. Aleshores un dels treballadors del taller reconeix al conductor, el segueix i, més tard, el colpeja i el segresta perquè creu que és el seu torturador. El primer Impuls inicial és la revenja i vol enterrar-lo viu en el desert, però necessita la certesa que és la persona que creu. Aleshores comença una ronda amb furgoneta per contactar a altres companys empresonats, cas d’una parella que s’ha de casar i la fotògrafa que en fa el reportatge de noces, per identificar el repressor.

‘Un simple accidente’ de Jafar Panahi

Un cop certificada la identitat del torturador ara cal prendre una decisió i així s’inicia una peripècia deambulatòria amb situacions inesperades i tragicòmiques com la dels ex-presos ajudant la dona inconscient del carceller a parir acompanyant-la a l’hospital en absència del marit perquè el tenen retingut dins d’una caixa. Un film polític escrit i rodat per transmetre i debatre idees estudiant les reaccions d’un grup de persones que han patit maltractaments policials traumàtics. Un film moral que planteja si des de la ràbia, la revenja o el dolor es pot passar al perdó, l’oblit i la reconciliació. Una història epidèrmica que, per altra banda, té idèntica trama i idees que ‘La mort i la donzella’, obra teatral d’Ariel Dorfman, portada al cinema per Roman Polanski el 1994. Un film de discurs supeditat a aquest plantejament esquemàtic, però obert a la ductilitat, de desenvolupament previsible, tot i alguna sorpresa, que es beneficia d’una realització senzilla, eficaç i funcional. El testimoni del mateix director, perseguit pel règim, aporta un valor afegit a la història, redimensionant-la.