La cinematografia francesa en competició al 73è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià continua donant títols atraients com ‘Couture’ d’Alice Winocour. D’altra banda, la presència de ‘Couture’ a concurs ha insuflat elevades dosis de glamur al festival basc, malgrat la pluja insistent, ja que la catifa vermella ha comptat amb la destacada presència d’Angelina Jolie, protagonista i productora de la pel·lícula d’Alice Winocour. Una altra proposta francesa ha deixat uns resultats més irregulars i insatisfactòris com és el cas del film en clau colonial ‘Le cri des gardes’ de Claire Denis. La cineasta francesa Claire Denis retorna a Donostia després de ser la presidenta del Jurat Internacional de la Secció Oficial de Sant Sebastià el 2023 i aquí recupera el paisatge africà de la seva pel·lícula de debut, ‘Chocolat’ (1988), adaptant ara l’obra teatral de Bernard-Marie Koltès, ‘Combate de negro y de perros’. ‘Le cri des gardes’ compta amb un repartiment d’alçada encapçalat per Matt Dillon, Isaach de Bankolé, Tom Blyth o Mia McKenna-Bruce. D’altra banda, en la secció Perles d’altres festivals s’ha projectat la compromesa i valenta Palma d’Or del Festival de Canes, ‘Un simple accidente’ del cineasta represaliat Jafar Panahi.

Presentació de ‘Le cri des gardes’ de Claire Denis. Fotografia de Jorge Fuembuena (SSIFF)

Sororitat

Alice Winocour torna a competir en la Secció Oficial de Sant Sebastià amb ‘Couture’ després de guanyar el Premi Especial del Jurat amb ‘Próxima’ (2019). La cineasta francesa va debutar, que va debutar amb ‘Augustine’ (2012), ha estat la responsable de films com ‘Dissorder: El protector’ (2015) o ‘Memorias de París (2022). ’Couture’ és la cinquena pel·lícula de la cineasta francesa, una coproducció franco-nord-americana ambientada al món de la moda escrita per ella mateixa amb l’esmentada participació de tota una estrella internacional com Angelina Jolie. La pel·lícula comença amb Maxine (Angelina Jolie), una directora de cinema nord-americà de terror en la quarantena, que es desplaça convidada a la Setmana de la Moda de París per rodar una peça audiovisual que acompanyarà una desfilada. Aleshores rep una inesperada trucada del seu metge d’Estats Units que li diagnostica un càncer i ella s’ha de posar en mans d’un cirurgià francès (Vincent Lindon) que li diu que se la d’intervenir d’urgència just quan ella havia posat tota la seva il·lusió en un projecte cinematogràfic immediat.

Després coneixem a Ada (Anyier Amei), una jove model del Sudan del Sud, que vol estudiar farmàcia i ara no vol deixar l’oportunitat de ser la cara jove d’un grup de models d’una marca de roba en contra del criteri del seu pare. Un altre personatge és el d’Angèle (Ella Rumpf), maquilladora francesa que treballa per encàrrec en el món del cinema i de la moda, una jove que somia a ser escriptora i que esdevé la veu off de la pel·lícula a través dels seus escrits. Angele esdevé així el testimoni dels neguits i els sofriments de les altres dones de la pel·lícula. Una pel·lícula sobre la sororitat protagonitzada per diverses dones que a estones funciona com una ronda que va saltant de protagonista en protagonista. Finalment, esdevé una proposta coral amb un ampli mosaic femení fet d’històries encreuades. Una bonica, emotiva i delicada peça, gens efectista ni empalagosa, que funciona prou bé extraient capes d’emotivitat d’un entorn vist com a frívol i ple de vanitats. El repartiment compta també amb la presència de Louis Garrel com a director de cinema que col·labora amb Maxine.

El perdó

El cineasta Jafar Panahi, actualment represaliat pel règim iranià i asilat a Europa, guanyava la competició de Canes amb un film rodat mig en clandestinitat ‘Un simple accident’ que planteja un dilema ètic sobre el perdó a un torturador en tota la seva complexitat i densitat. El director d'‘El globo blanco’ (1995), ‘Tres caras’ (2018) o ‘Los osos no existen’ (2022). El títol d’Un simple accident’ evoca l’atzar, les casualitats, i va referència a l’accident de carretera de l’inici quan un home, el qual viatja amb la seva dona embarassada i la seva filla, atropella un gos sense voler. Per calmar a la filla, preocupada per la mort del gos, el pare li diu que és un simple accident. Després d’aquest imprevist, reprenen la marxa enmig de la nit i tenen pana just davant d’una fàbrica. Aleshores un dels treballadors del taller reconeix al conductor, el segueix i, més tard, el colpeja i el segresta perquè creu que és el seu torturador. El primer Impuls inicial és la revenja i vol enterrar-lo viu en el desert, però necessita la certesa que és la persona que creu.

‘Un simple accident’ de Jafar Panahi

Aleshores comença una ronda amb furgoneta per contacte altres companys empresonats, com una parella que s’ha de casar i la fotògrafa que en fa el reportatge de noces, per identificar el repressor. Un cop certificada la seva identitat ara cal prendre una decisió i així s’inicia una peripècia deambulatòria, amb situacions inesperades i tragicòmiques com la dels ex-presos ajudant la dona inconscient del carceller a parir acompanyant-la a l’hospital en absència del marit que tenen retingut dins d’una caixa. La pel·lícula té una realització austera i funcional i el plantejament resulta esquemàtic i força previsible. Un film escrit per transmetre i debatre d’idees a través de desenvolupar les reaccions d’un grup de persones que han patit maltractaments policials traumàtics. Es planteja si de la ràbia, la revenja o el dolor es pot passar al perdó, l’oblit i la reconciliació.  Una història que, per altra banda, té idèntica trama i idees de conjunt que ‘La mort i la donzella’, obra teatral d’Ariel Dorfman, portada al cinema per Roman Polanski el 1994. El testimoni del mateix director Panahi, perseguit pel règim, aporta un valor afegit a la història, redimensionant-la. Tot i la proposta un xic discursiva cal valorar el coratge i la tenacitat d’un cineasta que ha sabut resistir i no s’ha doblegat a la persecució.