Entrevista a l’actor, director teatral, guionista i curtmetratgista Iván Morales amb motiu de l’estrena del seu primer llargmetratge, ‘Esmorza amb mi’. Aquesta òpera prima acaba d’obtenir quatre importants premis en la Zona Zine del Festival de Cinema Espanyol de Málaga: millor pel·lícula, millor interpretació femenina (Anna Alarcón), millor interpretació masculina (Ivan Massagué) i premi del públic. Es tracta d’una adaptació d’una obra de teatre del mateix Morales, estrenada a la Sala Beckett el 2018, i que compta amb un repartiment encapçalat per Álvaro Cervantes, Marina Salas, Ivan Massagué i Anna Alarcón. Ens trobem a quatre personatges ferits que intenten reconstruir-se fugint del seu passat en un relat d’històries creuades estructurat en quatre capítols.

-Com et sents a punt d’estrenar la teva primera pel·lícula i després d’aconseguir quatre importants guardons al Festival de Málaga?

“Em sento meravellós. Pensa que jo no havia anat a Màlaga, mai, ni com a espectador, ni com a actor, ni com a res. Ja va estar molt bé que la pel·lícula fos seleccionada a Málaga. Pensa que aixecar una pel·lícula com aquesta és molt difícil, aleshores qualsevol aval que se’t doni és benvingut. I l’aval de quatre Biznagas de Plata a Málaga, entre els quals el premi a millor actriu per Anna Alarcón – que és la meva sòcia creativa des de fa quinze anys i que hem fet de tot junts i que n’hem passat de tots els colors - doncs és molt guai, o el premi a Ivan Massagué, a qui no li havien donat mai cap premi d’interpretació. Vull dir que no és només una alegria bona per la pel·lícula i per mi, evidentment, sinó també per l’equip, perquè tu vols que l’equip estigui feliç i orgullós i que tregui el màxim profit d’haver fet la pel·lícula. Després hem anat també al Festival de Blanes on hem aconseguit quatre premis. Està molt bé perquè tu necessites estrenar amb una certa legitimitat per existir. Meravellós, sí.”

-Com ha anat això de llençar-te a rodar el teu primer llargmetratge?

“Per mi, dirigir cine ha estat la meva primera vocació des que jo era petit i estava a casa de la meva iaia i a la nit em quedava a veure les pel·lícules que feien a TVE2 o feia campana el dia que feien els Oscars. Era la meva primera vocació i anar al cine de petit i descobrir les pel·lícules dels germans Marx, veure ‘Cuenta conmigo’ (1986, Bob Reiner) o comèdies espanyoles d’Antoni Resines en calçotets, era un lloc de la meva educació emocional molt important. Aleshores, després, què passa?, doncs vas tirant i vas fent coses, intentes aixecar pel·lícules i no les pot aixecar. Fas curtmetratges, escrius guions per altra gent, però el teu projecte no acaba de sortir. Després de ‘El truco del manco’ (2008, Santiago Zannou), que era un guió meu, i d’un curt meu que es deia ‘Dibujo de David’ (2008), on ja sortia l’Álvaro Cervantes, el meu projecte, en aquell moment, fa vint anys, ja era fer aquesta pel·lícula. Ens van tancar les portes allà on anàvem a buscar finançament i aleshores vaig començar a dirigir teatre, una mica per poder fer coses sobre les quals jo tingués una mica de poder, i vaig començar a fer teatre underground. I això em va donar una carrera com a director de teatre de la que estic superagraït, una carrera meravellosa i que encara segueix, però el cine estava allà esperant.”

-Què ha comportat adaptar la teva obra teatral al cinema, un nou mitjà expressiu?

“A mi m’agrada que el teatre sigui molt teatre i que el cinema sigui molt cinema. I de la mateixa manera que jo al teatre no faig servir mai pantalles ni eines que no siguin purament d’intèrpret, d’espai, lumínic o físic, en el present, en el cinema a mi em mola que es facin servir totes les eines cinematogràfiques. Aleshores, la meva gran obsessió amb l’Almudena Monzú era escriure un guió que fos un guió de cine. I traduir. De la mateixa manera que agafo ‘El dia del Watusi’ de Francisco Casavella com a novel·la i la tradueixo al teatre, em poso per davant trair el material de base per ser el més fidel possible. Fidel a què? Fidel, sobretot, a l’esperit, a aquella intenció primerenca i aquella emoció que ho travessa tot. Jo volia ser molt fidel a això, a les intencions primerenques de per què volia escriure allò. També agafar aquella estructura teatral molt concreta que tenia l’obra i traduir-ho a una estructura cinematogràfica, però que expliqués una mica el mateix. Que expliqués l’alienació dels personatges, que expliqués la sensació que el temps cada vegada es fa més curt, que l’espai es va fent més curt. Però traduir-ho, això, a un llenguatge cinematogràfic. Això em va portar a fer una pel·lícula de capítols, mentre que l’obra de teatre no era tant de capítols. Em va portar a fer que aquests capítols cada vegada fossin cada vegada més curts, que això sí que tenia l’obra de teatre. I cada vegada més, el cine el que em permetia era aprofundir la idea del punt de vista. I la idea que la càmera, el so, el muntatge o l’espai ajudés que cada capítol de cada personatge fos el més empàtic possible i el punt de vista fos el més empàtic possible amb aquell personatge.”

-A part d’utilitzar un estructura per capítols fas servir també un format molt cinematogràfic com és el de les històries creuades?

“L’obra de teatre tenia una estructura més de ronda amb encontres per parelles. Però, clar, al cine pots fer això, perquè el cine té una cosa maquíssima, és que, realment, tu pots fer els ulls i les oïdes de cada personatge i transitar per la vida com transiten ells. Per això, pel segment de l’Omar (Álvaro Cervantes), ja que és una persona que té el sistema nerviós una mica tocat, vam decidir amb Jaume Martí que anàvem a explicar això amb el muntatge. En canvi, per exemple, el capítol del Salva (Ivan Massagué), doncs tirem molt amb teleobjectiu perquè pensàvem amb la responsable de fotografia Agnès Piqué que, com que és un paio que s’ha acostumat a amagar-se, doncs calia donar-li espai perquè si no es tancaria en banda. Són un tipus de decisions que anàvem prenent.”

-Aquesta coralitat de personatges li dona un aire de mosaic humà sobre les emocions, no?

“És un mosaic, sí. Són com vinyetes, també. Ara m’has fet pensar en l’exposició del dibuixant Chris Ware que hi ha ara a Barcelona. Es tracta de com fer servir les eines per explicar allò de la millor manera possible. En aquest cas és un mosaic, però són personatges que estan alienats, econòmicament, però també psicològicament i emocionalment. Aleshores era important que cada capítol, en aquest mosaic, tingués una sensació una mica estanca. Que cada peça del puzle sembles impossible d’encaixar amb les altres. Sobretot per a després, quan els personatges aconsegueixen connectar, per molt petita que sigui aquesta connexió, sigui més espectacular. Bé, al final, és el que passa quan intentes fer pel·lícules sobre personatges i sentiments, que crec que són coses que tenim tots. No estàs parlant de ‘Johnny Guitar’, defensant un ranxo en el mig de l’Oest, o ‘Moon’, la història d’un astronauta. No. Estàs parlant de gent com tu i com jo. Aleshores has d’aconseguir que les seves emocions siguin prou interessants com perquè valgui la pena entrar en un cine a veure aquesta història.”

-Parles de personatges alienats, però sobretot són personatges ferits que es reinventen fugint del seu passat, no?

“La clau és que són personatges que ja tenen una edat per tenir un passat enrere. I la vida demana constantment canviar de pell. Això és importantíssim. Són personatges que estan en aquest moment que han de canviar de pell, el que passa és que per canviar de pell, has de saber d’on vens, i has de saber qui ets, i això pot ser molt dolorós a vegades. Però és que ho ha de ser. Perquè si no travesses això, aquesta nova pell que et facis potser serà una altra màscara. No serà fruit de la teva essència. Crec que hi ha un moment en la vida que, també, per molta mandra que et faci, per molt dolorós que pugui ser, per molts terrabastalls que pugui generar, o travesses la teva ferida, travesses la teva foscor, amb valor, o estaràs condemnat a repetir una mica les mateixes merdes de les quals vols fugir o que vols deixar enrere. Jo crec que els quatre personatges protagonistes d’aquesta història estan en aquest moment.”

-Aquests personatges en reconstrucció, tots tenen un moment excepcional del passat que els ha marcat per sempre?

“Clar. És una pel·lícula sobre éssers humans. He volgut fer una pel·li profundament humanista. És que realment els éssers humans tenim aquest poder de canviar-nos, de tocar-nos, de connectar, “movernos el piso” que diuen els argentins. Tenim aquesta capacitat i això és molt bonic. Per sort, no passa cada dia, perquè si no estaríem més desequilibrats, encara. La pel·lícula reivindica això.”

-És una pel·lícula sobre el desamor, motiu de la recerca documental que fa la protagonista, Natàlia (Anna Alarcón)?

“Sí. Recordo veure a casa la meva iaia el documental ‘Encuesta sobre el amor’ (1964, Pier Paolo Pasolini) a la TV2 i recordo de pensar que un dia m’agradaria fer-ne la resposta. Llavors em semblava molt interessant que la Natàlia, una cambrera d’un bar del Raval, el ‘Madame Jasmín’, estigui fent aquesta resposta a Pasolini. Em semblava una manera de democratitzar molt el relat, no? I crec que una cosa que la pel·lícula fa evident és que el desamor del qual parlem no és exclusivament el desamor romàntic, clàssic. Quan parlem de desamor parlem del desamor de quan perds la il·lusió, quan una cosa que et tenia enamorat, que podia ser una persona, una relació, una feina, una identitat, fins i tot, un lloc concret del món, que et feia il·lusió, de sobte ja no et fa il·lusió. Pot ser molt dur, això, sobretot quan allò que et feia il·lusió era allò que sostenia la teva quotidianitat, la teva existència. I la pel·lícula sí que parla d’aquest desamor, parla de quan aquesta il·lusió mor, allò et donava ganes de viure, doncs com recuperar aquesta il·lusió, amb què enfocar-la.”

-La Natàlia, després d’anys d’entrevistes, necessita una declaració definitiva que culmini la seva recerca sobre el desamor, però sembla que no arriba?

“Crec que potser la declaració definitiva podria ser la de la Carlota (Marina Salas), però no la pot fer servir, i potser la millor seria la declaració final de l’Omar (Álvaro Cervantes). El que passa, i això sí que és una cosa que amb els anys tinc més clara, és que per molt que volem que la nostra obra final, l’obra que estem fent, ja sigui una entrevista, una pel·lícula, sigui el que sigui, per molt que vulguem que sigui perfecte, o que sigui completa, a vegades, pot passar el que li passa a la Natàlia, que la millor declaració definitiva apareix quan no està gravant. I al final és una mica això, fem el que fem perquè busquem respostes i perquè busquem també posar en pau la nostra ànima. I si després, doncs, la Natàlia aconsegueix acabar el documental, doncs fantàstic, però si no l’aconsegueix acabar, doncs haurà après molt, alguna cosa li haurà canviat dintre seu.”

-Què t’ha mogut a triar aquest repartiment? Abans has comentat que sou socis amb Anna Alarcón mentre que l’Oriol Pla, aquí en un paper secundari, també havia participat en obres teatrals teves?

“Una cosa que he intentat treballar molt en les meves obres de teatre i que al cinema ja ho he posat en pràctica, és la capacitat de generar una companyia estable, millor dit, una companyia inestable d’actors i actrius amb els que ens entenem, anem creixent junts, ens admirem, o com a mínim, jo els admiro, i anem trobant aquest camí plegats. Aquesta companyia inestable, aquesta família disfuncional, doncs fa molt de temps que dura. L’Oriol Pla em va ajudar a fer la coreografia de ‘Tot pels diners: Cleòpatra’ (2015), sortia a ‘Jo mai’ (2013), després hem fet també un videoclip. Aquesta companyia inestable per fi havia de ser part de la pel·lícula i en aquesta pel·lícula, com moltes pel·lícules, cada pla està ple d’amics, encara que sigui fent cameos. La meva intenció és continuar. I igual que en el teatre aquesta companyia inestable s’ha anat eixamplant, mantenint una mateixa arrel, en cine, la meva intenció és fer el mateix. Que cada pel·lícula que vingui també tingui aquesta companyia perquè és una manera meravellosa de treballar on tinc els meus actors preferits.”

-Tens projectes cinematogràfics nous?

“Sí, sí. Estic escrivint una nova pel·lícula amb els productors Roger Torras i l’Àngels Masclans també de socis.”

Iván Morales

Iván Morales amb els actors Ivan Massagué i Marina Salas