La secció oficial ha estat testimoni de la participació per primera vegada a Canes de la cineasta catalana Carla Simón amb la que és la segona pel·lícula espanyola a competició, la preciosa història de recerca d’arrels paternes ‘Romería’. Un altre cineasta que ha debutat en la secció oficial a Canes ha estat el director Oliver Hermanus que ens ha deixat una mel·líflua història queer ‘The History of Sound’. Mentre que un habitual de la competició com Joachim Trier ens ha deixat en la seva tercera participació a concurs l’esplèndida pel·lícula ‘Sentimental Value’.

 Resseguir les petjades parentals

Després de guanyar l’Os d’Or a Berlín amb ‘Alcarràs’ (2022), Carla Simón s’estrena en la secció oficial de Canes amb la preciosa pel·lícula de producció hispanoalemanya parlada en català, castellà i gallec, ‘Romería’. La directora d’Estiu 1993’ (2017) – millor primera pel·lícula a Berlín i Gaudí a la millor pel·lícula en català – parteix d’una idea pròpia de caràcter autobiogràfic completant així la seva trilogia sobre la seva memòria familiar. En aquesta ocasió explora la branca familiar paterna de la mà d’una jove, Marina (Llúcia Garcia), de divuit anys, que viatja a Galícia a la recerca de les petjades del seu pare mort fa anys i de qui no en té cap record més enllà de les referències del diari de la seva mare que porta amb ella. Allà coneixerà els seus avis, cosins i oncles mentre la recerca sobre les empremtes pèrdues del pare la confronta a informacions contradictòries, silencis i llacunes.

‘Romería’ és una pel·lícula de redescobriment i de reconstrucció que la condueix a un territori insospitat com és la mort del pare en el context dels anys de la SIDA on els heroïnòmans morien enmig del silenci i prejudicis de familiars disposats a silenciar aquesta pandèmia com si fos un estigma. La proposta de Simón és una pel·lícula més en la competició que indaga en els anys de la por a la infecció de la SIDA després de la malaltissa ‘Alpha’ de Julia Ducournau. Durant la recuperació d’aquest passat tràgic, Marina també redescobreix la història d’amor dels seus pares en uns anys de plenitud, de llibertat, de plaer, d’aventura, d’amor i, també, d’exploració de les drogues. Aleshores Marina, fascinada també pels seus pares, s’acaba mimetitzant en aquella època i ella reviu la història dels seus pares com a pròpia amb un cosí, Nuno (Mitch Martín), de qui se sent atret, en un bonic i lúdic joc de miralls.

‘Romería’ de Carla Simón

Més enllà d’aquesta fuga fantàstica, de sublimació d’un passat de joia i de dolor, Simón fa un nou pas en la indagació de les arrels pròpies amb el seu característic estil fet de naturalitat i transparència, treballant indistintament amb actors coneguts i actors no professionals, aconseguint copsar moments de gran versemblança, trossos de vida. ‘Romería’ es podria considerar un film d’autoficció també, ja que la Marina, que vol estudiar comunicació audiovisual, filma la seva estada gallega, tot escrivint un diari filmat, amb entrades en forma de capítols, matèria primera de la futura cineasta Carla Simón. Una esplèndida i commovedora pel·lícula que compta amb actors com Tristán Ulloa en el paper de tiet, Janet Novás o Sara Casasnovas.

Els col·leccionistes de cançons

Oliver Hermanus ha presentat en secció oficial ‘The History of Sound’, un film americà d’època amb una història romàntica queer protagonitzada per Paul Mescal i Josh O’Connor com a col·leccionistes de cançons tradicionals a partir d’una novel·la de Ben Shattuck. El realitzador sud-africà s’estrena en la secció oficial després de competir en la secció Una Certa Mirada el 2011 amb la seva segona pel·lícula ‘Beauty’. El director de ‘The Endless River’ (2015) va sorprendre a tothom amb ‘Living’ (2022), un emotiu remake del clàssic japonès ‘Vivir’ (1952, Akira Kurosawa), que va estar nominat als Oscar a millor actor per Bill Nighy i millor adaptació pel mateix Hermanus i l’escriptor Kazuo Ishiguro.

Després d’un preàmbul amb la infància pobre de Lionel en una granja de Kentucki, l’acció arrenca pròpiament el 1917 amb l’enamorament immediat de Lionel (Paul Mescal) i David (Josh O’Connor). Ambdós es coneixen com a estudiants del Conservatori de Boston en una taberna compartint una mateixa passió per les cançons tradicionals que ells també entonen. Aquest amor es refermarà uns anys després, el 1920, un cop David ha tornat de la guerra, durant llargs trajectes a peu recopilant cançons folk per Meine que graven en cilindres d’Edison com a encàrrec de la universitat. Però després David desapareix i deixa de respondre les cartes que Lionel li escriu mentre Lionel refà la seva vida entre Itàlia o Londres fins al moment que es veu forçat a retornar a casa a Amèrica per la mort de la mare. El record de David és viu, inesborrable, subratllat a través de diversos flashbacks, però quan es decideix a retrobar David descobreix un imprevist irreversible.

‘The History of Sound’ és una pel·lícula de ritme pausat, morós, i de planificació cuidada, clàssica. Però l’enfocament melodramàtic, fulletonesc, del romanç d’un amor juvenil que ha trasbalsat la vida de Lionel resulta naif, sentimentaloide. Juga en contra seva el record de l’oscaritzat clàssic modern sobre amors homosexuals en entorn rural ‘Brokebak Mountain’ (2005, Ang Lee). També és cert que un dels encerts d’aquesta melindrosa pel·lícula és la profusió de cançons tradicionals i balades del folklore americà, mostres de cultura popular, esdevenint la banda sonora de la pel·lícula i, també, l’univers sonor i sensitiu de la relació amorosa a través de la veu cantada dels dos joves. La música esdevé un element de rellevància dramàtica essencial, oportunament remarcada en el final de la pel·lícula en un epíleg prou encertat. La pel·lícula compta amb el ganxo de joves actors atractius en auge com Josh O’Connor, qui ja havia passat per Canes amb el film a competició ‘La Quimera’ (2023, Alice Rohrwacher), i que enguany trobem també en un altre film a competició, ‘The Mastermind’ de Kelly Reichardt. L’altre actor en alça és Paul Mescal, protagonista d’Aftersun’ (2022, Charlotte Wells) o, darrerament, de ‘Gladiator 2’ (2024, Ridley Scott)

‘The History of Sound’ d'Oliver Hermanus

 Recosint vincles familiars

Joachim Trier participa per tercera vegada en la secció oficial de Canes amb una coproducció entre Noruega, França, Dinamarca i Alemanya, ‘Sentimental Value’. El director noruec ve per tercera vegada a Canes després de la seva primera incursió amb ‘El amor es más fuerte que las bombas’  (2015). Abans havia participat en la secció Una Certa Mirada amb ‘Oslo, Agost 31’ (2012). Es tracta d’una història elaborada per ell mateix al costat del seu guionista habitual, Eskil Vogt, per dur a terme una commovedora indagació sobre els vincles familiars de dues germanes i el pare d’elles. Una de les germanes, Nora Borg (Renate Reinsve), és una actriu teatral que viu sola, que té relacions esporàdiques amb homes i que arrossega diversos traumes i pors escèniques mentre que la seva germana, Agnes Borg (Inga Ibbsdotter Lilleaas), du una vida matrimonial estable al costat del seu marit i la seva criatura. Els pares d’elles es varen separar i, després de la mort de la mare, les germanes tenen una relació estranya i distant amb el seu pare, un director famós de cinema Gustav (Stellaan Skarsgard).

Un dia, Gustav, que mai assisteix a les actuacions teatrals de la seva filla, es presenta amb un guió per fer una pel·lícula després d’anys d’inactivitat i li ofereix el paper principal a la filla Nora en el que sembla un text que parla de la mare de les noies. Però quan la Nora ho rebutja per la seva manifesta hostilitat envers el pare, Gustav coneix en el festival de cinema de Deauville on li fan una retrospectiva a la jove actriu americana Rachel Kemp (Elle Fanning), qui s’acaba interessant pel projecte i també voldria interpretar el personatge femení principal que al final se suïcida. ‘Sentimental Value’ és una pel·lícula extraordinària de gran complexitat i profunditat que treballa de forma genial l’espessa teranyina d’emocions confrontades. Podríem evocar Ingmar Bergman, mestre en la descripció de les fractures humanes i familiars, i un pla meravellós això ho deixa força clar, el dels rostres del pare i les dues germanes sobreposats indistintament amb un expressionista joc de llums, homenatge a un pla històric de superposició de les dues actrius del film de Bergman, ‘Persona’ (1966).

Sens dubte, una de les millors pel·lícules del que portem de certamen que compta amb nou treball perfecte de Renate Reinsve, l’actriu premiada a Canes amb el guardó a la millor actriu per l’anterior pel·lícula de Joachim Trier, ‘La peor persona del mundo’ (2021), després d’un paper secundari també a ‘Oslo, Agost 31’ (2012) del mateix cineasta. L’actriu noruega venia de participar en l’edició de l’any passat amb ‘La tutoría’ de Halfdan Ullman Tondel, fill del matrimoni format per Liv Ullman i Ingmar Bergman, premiada al millor jove director amb la Càmera d’Or. Al costat de Reinsve, actriu de talent indiscutible, sobresurt també l’actriu Inga Ibsdotter Lilleaas, fent un treball com a germanes simplement estremidor.