En la secció oficial retrobem dos vells amics del festival de Canes. D’una banda, l’iranià represaliat Jafar Panahi ha presentat el punyent relat moral ‘Un simple accident’ mentre que l’italià Mario Martone ha portat una celebrativa i lluminosa pel·lícula sobre l’amistat femenina ‘Fuori’. Fora de competició, destaquem la projecció de ‘Highest 2 Lowest’, un remake prescindible d’un clàssic japonès a càrrec d’un altre assidu de Canes com és el cineasta americà de color Spike Lee.

Perdó o venjança

El cineasta iranià Jafar Panahi represaliat pel règim retorna a competició amb ‘Un simple accident’ després de la seva darrera participació amb ‘Los osos no existen’, un exercici de metaficció del cineasta iranià rodat en clandestinitat. Panahi guanyava el 2018 el premi al millor escenari per ‘Tres caras’ i el 1995 aconseguia el premi Cámara d’Or a la millor pel·lícula per ‘El globo blanco’, el seu debut cinematogràfic, presentada a la secció Quinzena dels Cineastes.  El palmarès de Panahi a Canes compta també amb el premi del jurat per ‘Sangre y oro’ (2023), que concursava a la secció Una certa Mirada. El títol d’Un simple accident’ evoca l’atzar, les casualitats, i va referència a l’accident de carretera de l’inici quan un home, el qual viatja amb la seva dona embarassada i la seva filla, atropella un gos sense voler. Per calmar a la filla, preocupada per la mort del gos, el pare li diu que és un simple accident.

‘Un simple accident’ de Jafar Panahi

Després d’aquest imprevist, reprenen la marxa enmig de la nit i tenen pana just davant d’una fàbrica. Aleshores un dels treballadors del taller reconeix al conductor, el segueix i, més tard, el colpeja i el segresta perquè creu que és el seu torturador. El primer Impuls inicial és la revenja i vol enterrar-lo viu en el desert, però necessita la certesa que és la persona que creu. Aleshores comença una ronda amb furgoneta per contacte altres companys empresonats, com una parella que s’ha de casar i la fotògrafa que en fa el reportatge de noces, per identificar el repressor. Un cop certificada la seva identitat ara cal prendre una decisió i així s’inicia una peripècia deambulatòria, amb situacions inesperades i tragicòmiques com la dels ex-presos ajudant la dona inconscient del carceller a parir acompanyant-la a l’hospital en absència del marit que tenen retingut dins d’una caixa.

La pel·lícula té una realització plana, simplement funcional, i el plantejament resulta esquemàtic i de desenvolupament previsible. Un film escrit per transmetre i debatre d’idees a través de desenvolupar les reaccions d’un grup de personesque han patit maltractaments policials traumàtics. Es planteja si de la ràbia, la revenja o el dolor es pot passar al perdó, l’oblit i la reconciliació.  Una història que, per altra banda, té idèntica trama i idees que ‘La mort i la donzella’, obra teatral d’Ariel Dorfman, portada al cinema per Roman Polanski el 1994. El testimoni del mateix director, perseguit pel règim, aporta un valor afegit a la història, redimensionant-la. Tot i el caràcter elemental de la proposta cal valorar el coratge i la tenacitat d’un cineasta que resisteix i no es doblega a la persecució.

Celebració de l’amistat femenina

El director Mario Martone retorna a la secció oficial de Canes després de fer-ho amb ‘Nostalgia’ el 2022 amb una radiant reivindicació de l’amistat femenina a ‘Fuori’. El cineasta i director de teatre napolità ja hi havia competit anys enrere amb “L’amore molesto" (1995) i, també, en la secció Una Certa Mirada amb “Teatro de guerra” (1998). El director d’una primerenca ‘Death of a Napolitan Mathematician’ (2012) es posa al capdavant d’una coproducció francoitaliana amb un guió coescrit pel mateix Martone i Ippolita Di Majo. Si a l’esmentada ‘Nostalgia’ adaptava la novel·la homònima d’Ermanno Rea ara adapta el relat autobiogràfic de l’escriptora Goliarda Sapienza ‘L’Università di Rebibbia’ escrit durant la seva estada a la presó l’any 1983 on va entrar pel robatori i comerç de joies robades per poder mantenir casa seva.

‘Fuori’ de Mario Martone

Goliarda Sapienza (Valeria Golino), l’escriptora de l’obra rebutjada ‘L'art de l'alegria’ dels anys setanta i publicada només pòstumament després de la seva mort, va conèixer durant la seva estada carcelària dels anys vuitanta coneix un grup de joves recluses que li canviaran la vida. D’aquest període destaca especialment l’amistat trenada amb una presa política, Roberta (Matilda de Ángelis), esdevenint la seva relació al llarg del temps i fora de la presó el gruix principal de la pel·lícula. Martone dirigeix una lluminosa i pel·lícula celebrativa de l’amistat, de la camaraderia de dones, de la sororitat, fora de convencions, prejudicis i complexes. En el repartiment apareix també la cantant i actriu Elodie Di Patrize i actors com Corrado Fortuna.

Remake insubstancial

Fora de competició s’ha projectat ‘Highest 2 Lowest’ de Spike Lee, una prescindible relectura d’un clàssic del cinema negre psicològic japonès d’Akira Kurosawa, ‘El infierno del odio’ (1963). El cineasta afroamericà és un habitual de Canes amb guardons com el premi del jurat que va aconseguir per ‘Blackkklansman’ (2018) i amb estades com quan va formar part del jurat oficial en l’edició del festival francès l’any. És la sisena vegada que el cineasta afroamericà participa a Canes i ara ho fa amb una producció americana escrita per ell mateix al costat d’Alan Fox. Spike Lee treballa ara amb Denzel Washington per cinquena vegada després de films com el thriller ‘Inside Man’ (2006) o el biopic ‘Malcolm X’ (1992), nominat als Oscar. D’altra banda, un dels coprotagonistes, l’actor americà de color Jeffrey Wright el trobem alhora en el film a competició de Wes Anderson, ‘El esquema fenicio’. Ara Denzel Washington es fica en la pell d’un magnat de la indústria musical negre, David King, que des del seu apartament en un edifici luxós té la ciutat de Nova York als seus peus.

Però els projectes empresarials i la seva felicitat familiar al costat de la seva dona, Pam King (Ilfenesh Hadera), patiran un sotrac important quan segresten al seu fill i el seu amic després d’anar a entrenar a bàsquet. Després del neguit inicial, la situació sembla redreçar-se quan alliberen al fill de David. Però la situació és enganyosa, ja que el segrestador ha retingut a l’amic, fill del millor amic de David, Paul Chrtistopher (Jeffrey Wright), i demana un rescat multimilionari. David King és sotmès a un terrible dilema i al final decideix tirar endavant amb el rescat per ajudar al seu amic, implicant-se directament en l’entrega. El remake de Lee es queda en la superfície en una història original feta de neguit, reflexions sobre el poder i dilemes ètics. Fins i tot es permet jugar al film de persecucions i tiroteigs amb un Denzel Washington revestit d’home d’acció. Alguns moments són ridículs, algunes bromes no fan gràcia i la relectura que en fa en clau musical reivindicant la música negra clàssica de jazz enfront del rap tampoc és treballat com una aportació d’alçada en la revisitació del film de Kurosawa.