La secció oficial de Canes ha permès retrobar-se amb una directora unida al festival des de fa anys, Lynne Ramsay, que competeix amb una ignífuga història de relació de parella, ‘Die, My Love’. I una altra pel·lícula de la competició ha estat ‘Renoir’ de Chie Hayakawa, cineasta coneguda a Canes però que ara a fer el salt a la secció oficial. Enmig de la vasta programació hem pogut veure també la bonica i treballada pel·lícula d’animació ‘Marcel et Monsieur Pagnol’ de Sylvain Chomet en una sessió especial.

‘Die, My Love’ de Lynne Ramsay

Amor ignífug i caòtic

Lynne Ramsay torna a Canes amb ‘Die, My Love’, una inflamada pel·lícula amb matrimoni i criatura protagonitzada per Jennifer Lawrence i Robert Pattinson. La cineasta originària de Glasgow va participar en secció oficial d’Una Certa Mirada amb el seu primer llargmetratge ‘Ratcacher’ (2019) i amb ‘Morvern Callar’ a la Quinzena dels Cineastes el  2002. Enguany participa per tercera ocasió en la secció oficial després de fer-ho amb ‘Tenemos que hablar de Kevin’ (2011) i ‘En realidad, nunca estuviste aquí’ (2017), film amb el qual va guanyar el premi al millor guió i el premi al millor actor per Joaquin Phoenix. La seva connexió amb Canes resulta habitual, ja que també va formar part del jurat oficial presidit per Steven Spielberg l’any 2013.  Amb aquesta pel·lícula de producció canadenca, coescrita amb Enda Walsh, Ramsay es basa en la novel·la de l’escriptora argentina Ariana Harwicz.

El britànic Robert Pattinson i l’americana Jennifer Lawrence es deixen consumir en la plenitud per l’amor inflamat que es professen follant com a conills quan entren a viure en una casa d’un familiar en un entorn rural aïllat. Però després de tenir una criatura, la parella sembla entrar en l’avorriment o la desídia quan en realitat la follia, la depressió postpart o l’apetit sexual no resolt porta el matrimoni a una boja muntanya russa d’emocions. Alts i baixos a base de caos i descontrol, paranoies i discussions, amb un cert tremendisme que s’apodera de la realització. Abrandada i abrasiva, amb un tractament poderós i hipnòtic de les imatges, però també amb tendència al subratllat, a allò emfàtica. El repartiment s’arrodoneix amb Nick Nolte, Sissy Spacek o Lakeith Stanfeld. Mentre Pattison visita Canes per cinquena vegada després d’acudir-hi un parell de vegades amb pel·lícula del canadenc David Cronenberg, ‘Maps to the Stars’ (2014) i ‘Cosmopolis’ (2012).

Un infant davant l’incomprensible

La cineasta Chie Hayakawa lluita enguany per la Palma d’Or amb ‘Renoir’ després de fer el salt a la secció oficial provinent de la secció paral·lela Una Certa Mirada on va competir amb ‘Plan 75” (2022), guanyadora d’una menció especial a la millor primera pel·lícula (Càmera d’Or, amb la candidata del Japó als Oscar. Anys enrere, Hayakawa havia participat en l’apartat Cinéfondation de Canes amb el curtmetratge ‘Niagara’ (2014). A ‘Renoir’, la cineasta japonesa situa la seva acció al Tòquio de 1987 i ens presenta una família amb el pare, Keiji Okita (Franky Lily), que lluita contra el càncer ingressat a l’hospital; la mare, Utako (Hikari Ishida), que davant la fatalitat que cau damunt la família sembla trobar consol en la companyia d’un altre home. Mentre la filla, Fuki (Yui Suzuki), d’onze anys, es veu reclosa en la soledat, la curiositat i a la difícil comprensió de tot plegat.

Però la Yuki té una desbordant imaginació i escriu històries increïbles i fantàstiques a partir de situacions quotidianes, també se sent fascinada per la telepatia i es farà amiga d’una altra noia de l’escola que després marxarà. ‘Renoir’ és un subtil, sensible i acurat melodrama íntim familiar liderat per una nena amb un paper commovedor que intenta moure’s entre els vius i els morts. Una pel·lícula correcta, sense cap transcendència especial, més enllà de la seva senzillesa. La llàstima és també que el títol, que fa referència al pintor francès Renoir, no tingui cap valor simbòlic de pes en el film més enllà d’un mer passatge fugisser que esdevé pura anècdota.

Bonic biopic animat

El cineasta francès Sylvain Chomet participa a Canes per segona ocasió amb ‘Marcel et le monsieur Pagnol’ després d’exhibir fora de competició la seva primera pel·lícula d’animació, ‘Les bicicletes de Belleville’ (2003). Chomet, que va participar també en el film col·lectiu ‘París, je t’aime’ (2006), en la secció oficial d’una Certa Mirada, dirigeix després de la cinta animada ‘El ilusionista’ (2010) aquest biopic de dibuixos animats sobre la figura de l’escriptor i autor teatral d’origen marsellès Marcel Pagnol a través de l’encàrrec d’un manuscrit que li encarrega la revista ‘Elle’ i que ell redactarà a través del recurs del diàleg del Marcel Pagnol vell amb la seva imatge infantil. Chomet, amb el seu traç inequívoc, aborda els aspectes de la vida de Pagnol, com la infància, la família, el desplaçament al París dels feliços anys vint i, sobretot, el seguiment de la seva obra literària amb incursions en el cinema un cop aquest deixa de ser mut i adopta el so.

‘Marcel et le monsieur Pagnol’ de Sylvain Chomet