El Festival de Canes ha engegat la seva secció oficial a competició amb dues pel·lícules simplement excel·lents. D’una banda, tenim la irrupció de directora alemanya a Canes amb ‘Sound of Falling’ i, de l’altre, la visita d’un vell conegut de la casa com és el cineasta ucraïnès Sergei Loznitsa amb ‘Two Prossecutors’. La jornada ens ha deixat també la preestrena mundial de la nova entrega de la saga ‘Mission: Impossible’ de Christopher McQuarrie amb un infatigable Tom Cruise, un esdeveniment en tota regla que s’ha vist acompanyat també d’una tertúlia del director amb el periodista Didier Allouch davant del públic, acte que es va comptar, a més, amb l’entrada en escena del mateix Tom Cruise a mig debat per participar de la trobada.

Preestrena mundial de la nova entrega de la saga ‘Mission: Impossible’ de Christopher McQuarrie amb Tom Cruise. Autor: Joan Millaret i Valls

 

El futur del món en un parpelleig
El festival de Canes ha viscut el seu gran dia de l’entreteniment amb l’exhibició de ‘Mission: Impossible – La sentencia final’ de Christopher McQuarrie, fora de competició, abans de la seva estrena en sales de cinema aquest pròxim 23 de maig. La projecció ha comptat amb la presència de Tom Cruise al capdavant, productor també d’aquesta entrega, qui es torna a poar en la pell d’Ethan Hunt. La saga ‘Mission: Impossible’ va arrencar la seva singladura el 1996 i aquesta nova aventura ha estat escrita pel mateix director Christopher McQuarrie i Erik Jendresen sota patrocini dels estudis Paramount. L’actor americà ha assistit per tercera vegada a Canes després de ser-hi l'any 1992 per la presentació de la pel·lícula de clausura ‘Un horitzó molt llunyà’ (Ron Howard) i, després, el 2022 per l'estrena mundial de ‘Top Gun: Maverick’ (Joseph Kossinski), una seqüela de l’èxit ‘Top Gun’ (1986, Tony Scott), a part de recollir una Palma d'Or Honorífica.

Aquesta represa de les aventures al límit de l’agent Ethan Hunt per salvar el planeta al costat del seu equip, anunciada suposadament com a última entrega de la saga d’acció i espionatge ‘Mission: Impossible’, ens ha deixat un regust agredolç. La sensació és de pel·lícula menor, un entreteniment discret, sovint farcit de subratllats i redundàncies, posant el retrovisor manta vegada en entregues passades, a la manera d’una recopilació de millors moments. ‘La sentencia final’ està mancada d’encant, de nervi, de tensió, tot i dues bones seqüències d’acció, una en un submarí rus abandonat que rodola pel fons marí i una l’altra en una vertiginosa persecució en avioneta al final, protagonitzades ambdues per un Tom Cruise a qui sempre li agrada espremé’s al màxim en aquests rodatges. Ethan Hunt és l’heroi determinant, però el protagonisme també recau en el col·lectiu que envolta Hunt, encomanant una sensació de grup conjuntat. El repartiment es completa amb Hayley Atwell, Ving Rhames, Simon Pegg, Esai Morales, Pom Klementieff, Henry Czerny, Mariela Garriga i Angela Bassett com a presidenta dels Estats Units.

 La gran presó russa
El director bielorús resident a Ucraïna Sergei Loznitsa compateix enguany per tercera vegada en la secció oficial des de les llunyanes participacions en la competició com de mostra la selecció de la seva primera pel·lícula, ‘My Joy’ (2010), o després amb ‘En la niebla’ (2012). Loznitsa és un assidu del festival que va participar el 2017 en la secció paral·lela Una Certa Mirada amb la pel·lícula ‘Sumisa’, una adaptació de Dostoievski, i l’any següent repetia en la mateixa secció amb la pel·lícula ‘Donbass’, ambientada en la conflictiva regió que es disputen russos i ucraïnesos, aconseguint el premi a la millor direcció. Sergei Loznitsa presenta ‘Two Prossecutors’ i repetint a Canes per segon any consecutiu després de la projecció en sessió especial l’any passat del seu documental sobre la resistència ucraïnesa a la invasió russa ‘The Invasion’, tema que ja havia abordat bastant abans amb la revolta nacionalista ucraïnesa a ‘Maïdan’ (2014). Loznitsa va estar en sessió especial l’any 2021 amb ‘Babi Yar. Context’ sobre l’ocupació nazi a Kiev i el genocidi de milers de jueus, i també el 2022 amb ‘Sobre la historia natural de la destrución’ (2022) on retratava amb imatges d’arxiu els bombardejos aliats sobre Berlín i altres ciutats alemanyes.

Loznitsa aparca el vessant més documentalista dels seus últims treballs i retorna a la ficció amb ‘Two Prosecutors’ amb una història claustrofòbica i asfixiant ambientada a la Unió Soviètica l’any 1937, els anys d’apogeu del terror estalinista, a partir de l’obra homònima de Gueorgui Demidov. En un context de purgues amb milers de represaliats, un jove procurador, Alexander Kornev (Aleksandr Kuznetsov), il·lús advocat que creu en la justícia comunista, rep una nota manuscrita escrita amb sang d’un pres que reclama que la seva situació de degradació total pugui arribar a les altes instàncies de Moscou. Kornev fa tot el possible per conèixer el presoner i coneix de primera mà la barbàrie que impera a les presons del règim estalinià amb les tortures i els abusos de tota mena que pateixen sovint herois bolxevics que són condemnats falsament com a contrarevolucionaris o espies, denunciats per la policia secreta, l'NKVD.
 

‘Two Prosecutors’ de Sergei Loznitsa

L’extraordinari film de Loznitsa resulta dolorós i implacable en esbossar un país sotmès a la maquinària implacable del règim de terror, obrint i tancant la pel·lícula amb un pla simètric, el d’una porta d’una presó. Ens trobem una successió ininterrompuda d’espais closos, des de sales d’espera, cel·les, despatxos o compartiments de tren. Un tractament fred, meticulós i parsimoniós cobreix el lent i feixuc trajecte de Kornev per conèixer el pres o per ser rebut pel procurador general moscovita. Un film de concepció netament kafkiana desglossat en diverses seqüències magistrals, les etapes d’un procés que conformen una gran teranyina on queda atrapat també el jove incaut.

Fantasmagoria rural alemanya
La cineasta Mascha Schilinski s’estrena a Canes amb la fascinant i hipnòtica filigrana ‘Sound of Falling’ després de la revelació del seu talent al Festival de Berlin on va debutar amb el seu primer llargmetratge, 'Dark Blue Girl' (2017), després d’una carrera com a curtmetratgista. Amb guió de Louise Peter i la mateixa Mascha Schilinski, aquesta producció alemanya, retrata de forma lírica i amb imatges evanescents les vides de quatre joves de diferents èpoques que viuen en la mateixa granja les vides de les quals semblen entrecreuar-se, generant connexions de tota mena. L’Alma (Hanna Heckt), l’Erika (Lea Drinda), l’Angelika (Lena Urzendowesky) i la Lenka (laeni Geiseler) han passat la infantesa i l’adolescència a la mateixa granja del nord d’Alemanya en diferents temps. El mateix indret i entorn natural s’han transformat en el decurs dels anys, però les històries passades i les més modernes se superposen i s’entortolliguen unes amb altres. La pel·lícula és un flux incessant de moments i d’escenes d’allò més inspirador i estimulant, un relat que atresora moltes capes, farcit de troballes.

‘Sound of Falling’ de Mascha Schilinski

Una esplèndida pel·lícula plena d’encerts, des de la cura en el tractament de les imatges, la complexitat narrativa, les reflexions en veu off de les noies, les visions i premonicions, o l’alè fantàstic i mortuori que batega dins seu. Retrat històric d’un país amb el seu folklore rural, una sensació de crueltat innata o les imatges fantasmàtiques que encadenen els vius als morts. La cineasta alemanya fa gala d’una virtuositat envejable en què el to de les imatges, els moviments oscil·lants de càmera o els calculats enquadraments no són un simple exercici d’estil vacu o d’esteticisme buit sinó que el tractament visual s’adiu perfectament amb les històries explicades i les sensacions que se’n desprenen.