Després de guanyar la Concha d’Or a la millor pel·lícula en el 72è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià la pel·lícula-documental que aborda la polèmica qüestió de la tauromàquia, ‘Tardes de soledad’ d’Albert Serra, arriba als cinemes. El flamant Premi Nacional de Tauromàquia 2024 atorgat pel Senat espanyol competia per primera vegada en la secció oficial a Sant Sebastià després de participar repetides vegades en el Festival Internacional de Cinema de Canes. El cineasta Albert Serra ja va participar a Canes amb la seva segona pel·lícula, ‘Honor de cavalleria’ (2006), hi va guanyar el premi i més recentment va competir-hi amb l’esplèndida ‘Pacifiction’ (2022). 

‘Tardes de soledad’ d’Albert Serra

‘Tardes de soledad’ és una coproducció entre França, Espanya i Portugal que compta amb les corresponents ajudes de diferents administracions, entre les quals, la catalana, dedicada a reivindicar el toreig, la gran festa popular del maltractament animal, presentada amb una pàtina artística o de cinema d’autor gràcies a l’aura d’enfant terrible d’Albert Serra. La proposta d’Albert Serra és un publireportatge sobre la figura del torero Andrés Roca Rey a través de diferents faenas presentat sota el format d’un documental. Un dels punts forts d’aquest enregistrament és el caire immersiu del mateix que aconsegueix filmar com mai s’havia vist aquesta professió de matador de toros.

‘Tardes de soledad’ d’Albert Serra

Filmat des de la distància amb unes càmeres d’alta precisió que fa la sensació d’estar filmat a curta distància, en primer pla, i tot amb so natural, un so magnificat, en un treball excepcional registrant en tota la seva atenció els gestos, posats, maneres, actituds i converses dels toreros. El documental transmet una qualitat extrema de proximitat i immediatesa que afavoreixen la participació i implicació de l’espectador. Serra combina també alguns moments d’intimitat, de privadesa, com el fet de vestir-se amb el vestit de llums en una habitació d’hotel, un cerimonial quasi litúrgic, esdevingut un acte quasi de transvestisme, amb el torero com a figura escultural, com si fóssim en el camerino d’un ballarí, amb unes gases ajustadíssimes, un cos tàctil, que no pot amagar una certa delectació homoeròtica.

Aquest treball de Serra sembla esquivar la polèmica en procedir a l’absència de comentaris en off, deixant que parlin les imatges per si mateixes, però resulta indissimulable l’atracció que exerceix el món del toreig en el cineasta. Aquest apropament neutre, impersonal, resulta completament fals com es posa de manifest en el seguiment exclusiu de la feina del torero Andrés Roca, i on podem respirar la testosterona, l’adrenalina, el temor i també la fanfarroneria del torero sempre envoltat d’una fidel camarilla aduladora. Però el documental també aconsegueix transmetre els esbufecs, el patiment, el mareig i la mort del toro com un acte de barbàrie a mans d’un home esperonat per un públic fervorós. L’amarga paradoxa de ‘Tardes de soledad’ potser rau en la dualitat de les imatges gravades, la seva ductilitat, la seva reversibilitat. Això és perquè resulta que allà on uns veiem acarnissament, salvatgeria, crueltat o sadisme, uns altres hi veuen art, cultura, bellesa o bravura.