En Secció Oficial Fantàstica han destacat dues notables produccions dels països de l'est. D'una banda, Sitges ha acollit 'Night Silence' del polonès Bartosz M. Kowalski, director i guionista de 'Playground/Patio de recreo' (2016), 'Nadie duerme en el bosque esta noche' (2020) o 'El abismo del infierno' (2020). Es tracta d'un film delirant on un veterà actor ingressa en una residència d'ancians i resta atrapat en malsons terribles i visions monstruoses. Una pel·lícula sobre els estralls de la soledat i com els somnis de la raó produeixen monstres grotescos. Una casa de cures de la gent gran convertida en una espècie de castell encantat amb passadissos per on perdre's i portes secretes que, al capdavall, ens duen a les profunditats del subconscient.

Per altre costat, s'ha pogut gaudir de l'excel·lent 'Sanatorium Under The Sign Of The Hourglass' dels germans Stephen Quay i Timothy Quay, especialistes en el gènere de l'animació més original amb diferents curtmetratges i un llargmetratge com 'Institute Benjamenta, or This Dream People Call Human Life' (1995). Els Quay adapten una novel·la de Bruno Schulz en un film polonès sobre un home que arriba a un sanatori als Càrpats per visitar el seu pare moribund i ens deixen un hipnòtic i fascinant conte fantasmagòric en un sanatori perdut com espai en els llimbs en un interval temporal somnolent. Un treball de to lúgubre, trèmol, poenià i surrealista que veu de les avantguardes del cinema mut i les seves exploracions formals i sobre el moviment esdevingut bella poesia artística.

'Sanatorium Under The Sign Of The Hourglass' dels germans Stephen Quay i Timothy Quay
 

Els rarots del món

En una secció oficial fantàstica amb pes substancial del cinema espanyol, un nou títol ha arribat a la competició de la mà del càntabre Nacho Vigalondo. El director de 'Los cronocrímenes' (2007) i 'Colossal' (2016) torna a concursar a Sitges amb 'Daniela Forever' amb protagonisme de Henry Golding i Beatrice Grannò, sobre un home que decideix participar en un assaig clínic tot i els seus riscos per tal de poder controlar els seus somnis i aconseguir tornar a reunir-se amb la seva novia morta. I des del festival de Locarno arribava el melodrama fantàstic rural i feminista 'Fréwaka' d'Aislinn Clarke, la cineasta irlandesa que retorna a Sitges després de participar en la secció Midnight X-trem amb 'The Devil's Doorway' (2018). Un film de folk horror que explica com una cuidadora és enviada a cuidar una dona reclosa a casa seva i obsessionada amb un ésser de la llegenda camperola irlandesa què la té segrestada des de la seva nit de noces.

Cal parlar de l'esplèndida 'Meanwhile on Earth' de Jérémy Clapin que ha aterrat a Sitges després de passar pel Festival de Berlín. El cineasta francès retorna a Sitges després de la petjada deixada per la seva dura pel·lícula d'animació '¿Dónde està mi cuerpo?' (2019). Aquí la germana d'un astronauta desaparegut en l'espai no sap viure sense la seva absència i entrarà en contacte amb una presència extraterrestre que li ofereix poder estar en contacte amb el seu germà i retrobar-se amb ell a canvi d'oferir diverses persones com a receptacle perquè siguin posseïdes pels alienígenes. També ha valgut la pena l'agosarada i inclassificable 'Sister Midnight' de l'indi Karan Kandhari. Film d'humor negre, absurd i extravagant amb una dona singular que no està preparada per fer de mestressa de casa i que mostra un tarannà rebel envers el seu marit amb qui s'ha casat en un matrimoni concertat a Bombai. Ell s'està debilitant a causa del que sembla un virus intestinal i acaba descobrint un plaer per beure la sang animal mentre desenvolupa un caràcter monstruós i salvatge.

'Meanwhile on Earth' de Jérémy Clapin
 

Trompades orbitals

Mentre que a la secció Òrbita consagrada al thriller i al cinema d'acció ens deixa una preponderància del cinema asiàtic tot i que algunes excepcions. S'ha exhibit '100 yards' de Xu haofeng i Junfeng Xu, una luxosa superproducció d'època ambientada a començaments del segle XX en una Xina occidentalitzada sota domini de potències estrangeres per parlar bàsicament de la rivalitat de dos mestres d'una escola d'arts marcials pel seu lideratge. Més convincent i directa ha estat el thriller sud-coreà de persecucions 'Escape' de Lee Jong-pil sobre la voluntat indomable d'un oficial nord-coreà per desertar del seu destacament i escapar a la veïna Corea del Sud.

Si els asiàtics semblen els reis indiscutibles del cinema d'arts marcials i de trompades, el cinema europeu també intenta deixar la seva empremta amb resultats desiguals. Prescindible ha estat el thriller nord-americà 'Zero' del cineasta congolès resident a França Jean Luc Herbulot. El director de 'Saloum' (2021) ambienta el seu film a Dakar amb dos nord-americans amb bombes al pit a punt d'explotar en una cursa a contrarellotge, a la manera del joc de pistes, que no saben per què porten aquests explosius i qui és la persona que els dicta les ordres. A part, 'Zero' fa un intent barroer d'afegir imatges documentals a aquesta història de ficció adrenalítica per donar contemporaneïtat al relat buscant-hi una connexió política i social.