Jacques Audiard retorna a la competició amb 'Emilia Pérez' després de retratar amb frescor les relacions afectives de quatre joves en la seva darrera participació a Canes, 'París, Distrito 13' (2022). El cineasta francès, triomfador a Canes per dues ocasions amb 'Un profeta' (2009) o 'Dheepan' (2015), és director també del notable i original western 'Los hermanos Sisters' (2018). Audiard se serveix d'una història pròpia en la seva sisena competició a Canes i retorna al format del thriller que tan bé coneix. Però ara ho fa viatjant a terres mexicanes per rodar en castellà tot atrevint-se amb la comèdia musical per parlar del drama personal dels seus protagonistes amb el rerefons dels càrtels del narcotràfic i la tragèdia de les desaparicions. Audiard ens presenta una advocada insatisfeta amb la seva feina, Rita (Zoe Saldaña), just quan acaba de defensar la innocència del seu client per un crim de violència masclista, quan rep la trucada d'un narco, Manitas, que la segresta per demanar-li un encàrrec molt ben pagat. La missió és que l'ajudi a un canvi de sexe a Europa perquè ell se sent dona i així s'allunya del seu passat criminal, simulant la seva mort.
 

Presentació de 'Emilia Pérez' de Jacques Audiard
 

Manitas s'instal·la a Suissa amb una nova identitat, Emilia Pérez (Karla Sofia Gascón), una dona de negocis. Ara Emilia provoca un nou encontre amb Rita per demanar-li que intercedeixi per portar els seus fills i la seva dona mexicana (Selena Gómez), fent-se passar per una germana del Manitas, la tieta rica i benefactora dels nens. El drama dels desapareguts impulsarà a Emilia Pérez i la seva mà dreta, Rita, a crear una l'associació, 'Lucecita', per ajudar a localitzar desapareguts servint-se de confessions de convictes i criminals. Es fa inevitable convocar a Almodóvar i els seus encesos melodrames transvestits. D'igual manera no podem dissimular el deute contret amb el melodrama més extrem i intens emparentat amb la telenovel·la fulletonesca. Una pel·lícula benintencionada que parla de redempció i de segones oportunitats així com de la impossibilitat tràgica d'escapar del destí. Tot i l'atreviment d'Audiard de bastir un melodrama sublimat pel musical el resultat final és altisonant i cau en el ridícul a vegades.

Jia Zhang-Ke insisteix en la gran transformació xinesa

Jia Zhang-Ke participa de nou a Canes amb una nova proposta que permet fer un recorregut per la Xina dels darrers vint-i-cinc anys, 'Caught by the Tides'. Es tracta d'una història coescrita per ell mateix i Jiahuan Wan, un projecte que ha estat rodant durant més de vint anys amb els mateixos actors. El guanyador del Lleó d'Or de la Mostra de Venècia amb "Still Life" (2006) és un vell conegut del certamen francès on va competir amb "La cendra és el blanc més pur" (2018), 'A Touch Of Sin' (2013) - premi al millor guió -, 'Més enllà de les muntanyes' (2015), '24 City' (2008) o 'Unknown' (2004).

La transformació del país amb els desplaçaments de gents fruit de demolicions de pobles, edificació de grans urbs o la construcció de grans preses. El canvi del país s'explica també per la irrupció i influència de les xarxes socials, la tecnificació i els avenços en intel·ligència artificial. Però el moll de l'os d'aquesta pel·lícula ambientada en la nova era iniciada amb el començament del segle XXI és la inestable història d'amor de Qiaoqiao (Zhao Tao) envers Guao Bin (Zhubin Li) al llarg dels temps, una relació romàntica problemàtica presidida per la separació quan Guao marxa a un altre racó del país i Qiaoqiao l'espera infructuosament o surt a buscar-lo fins a un reencontre impossible quan ja són més grans. De nou, Jia Zhang-ke ens parla de la modernitat i l'antic i se serveix, tot i la dispersió i disgregació del relat, d'imatges cuidades i plenes de sentit, sigui de runes, vaixells o escenes quotidianes.

'Caught by the Tides' de Jia Zhang-Ke

Inèdita broma política de Guy Maddin

El canadenc Guy Maddin abandona el seu cinema més experimental i poètic sovint associat a la seva ciutat, Winnipeg, per codirigir una comèdia política satírica canadenca-alemanya 'Rumours' al costat d'Evan Johnson i Galen Johnson. Tots tres ja havien plegat en una espècie d'homenatge al 'Vértigo' (1958) d'Alfred Hitchcock, 'Ther Green Fogg' (2017). Cal dir que és la primera vegada que Guy Muddin participa a Canes, tot i que ho fa fora de competició. El film se centra en una cimera dels més alts representants polítics dels 7 països més poderosos mundials, el grup conegut com a G7, per consensuar una declaració institucional. Tenim un repartiment internacional extens amb unes actuacions amb gràcia que exploten una vis còmica sovint inconeguda tant de Cate Blanchett com la presidenta alemanya com de Denis Ménochet com el president de França o Charles Dance com el president britànic o Roy Dupuis com el melancòlic i romàntic president canadenc.

Altres actors populars que surten en aquesta paròdia del políticament correcte i la buida retòrica altisonant dels governants són Alicia Vikander, Nikki Amuka-Bird, Rolando Ravello, Takehiro Hira i Zlatko Burić. Una broma divertida que manté en segon pla un dels atributs més perdurables del cinema de Guy Muddin, el fantàstic més atmosfèric i enrarit, però aquí absolutament desdibuixat i sense interès, amb l'única finalitat de posar un xic d'inestabilitat enmig de la plàcida vetllada dels dirigents mundials. Més enllà dels encerts d'aquesta comèdia inofensiva, recordar que ens queda la troballa inicial d'una mòmia prehistòrica com a instant de gènere inquietant més encertat. D'altra banda, a la secció paral·lela La Quinzena dels Cineastes hem pogut gaudir d'una deliciosa meravella fílmica que ens condueix indirectament al Winnipeg de Guy Muddin, 'Une Langue Universelle', d'un altre cineasta de Winnipeg, Matthew Rankin. Es tracta d'una excel·lent filigrana canadenca de to surrealista i absurd que empelta el cinema iranià en persa al nevat Quebec francès amb una àmplia categoria d'anècdotes i acudits tendres i bonics amb un estil cinematogràfic estilitzat i geomètric deutor del gran Wes Anderson.