El realitzador francovietnamita Tran Anh Hung va obtenir el premi a la millor direcció en el passat 76è Festival Internacional de Cinema de Canes per "A fuego lento" gràcies a l'extrema elegància d'una posada en escena cerimoniosa per explicar una preciosa història d'amor d'època enmig dels fogons. El director d'exquisideses com "L'olor de la papaia verda" (1993) o "Tokyo Blues" (2010) ha rodat a França aquesta encisadora "A fuego lento" adaptant la novel·la de Marcel Rouff, "La vie et la passion de Dodin-Bouffant, gourmet". Una pel·lícula que, d'altra banda, ha estat seleccionada per representar el cinema francès als Oscar en la categoria de millor pel·lícula en llengua estrangera.

Juliette Binoche i Benoît Magimel a "A fuego lento" de Tran Anh Hung

Tenim una història sentimental i molt emotiva ambientada en l'alta cuina francesa l'any 1885 entre la cuinera Eugénie (Juliette Binoche) i el famós gourmet Dodin (Benoît Magimel), els quals porten treballant plegats durant els darrers vint anys. És un film sobre la pràctica de la gastronomia, amb el procés de la cocció dels aliments i la preparació de plats exquisits per satisfer paladars exigents. Amb una càmera flotant, sempre amb moviments suaus i constants, el cineasta filma una magnífica coreografia de persones i plats, una dansa de cossos i menjars de gran solemnitat i delicadesa estètica.

Juliette Binoche i Benoît Magimel a "A fuego lento" de Tran Anh Hung

El romanticisme sobrevola com una atmosfera vaporosa per tots els racons de la casa, més enllà de l'admiració mútua que es professen i mentre Eugénie fa prevaldre per damunt de tot la seva llibertat personal, refusant sempre de casar-se amb Dodin. En aquest context, una fastuosa seqüència cobra cabdal importància, la vetllada en què Dodin decideix cuinar per a ella, convertint la preparació dels plats en tota una declaració d'amor, seguida de la petició de matrimoni. No cal dir que Juliette Binoche – "El pacient anglès"(1996), "Chocolat" (2001) o "Cosmópolis" (2012) - i Benoît Magimel – "La pianista" (2001, Michael Haneke), "Marguerite Duras, París 1944" (2016, Emmanuel Frankiel) o "Pacifiction" (2022) – resulten simplement commovedors en els seus respectius papers.