Director de films melodramàtics tan entranyables i commovedors com "Caro diario" (1993), "Habemus Papam" (2011) o "Mia madre" (2015), Nanni Moretti torna als cinemes amb un film tan intel·ligent, brillant i emotiu com "El sol del futuro/Il sol dell'Avvenire". En aquesta nova proposta, on Moretti és també el guionista, al costat de Francesca Marciano, Federica Pontremoli i Valia Santella, el cineasta italià es despulla de forma enginyosa en tota la seva generositat i bonhomia.

"El sol del futuro" de Nanni Moretti

El director de "Tres pisos" (2021) ens delecta a "El sol del futuro" amb una pel·lícula de cinema dins del cinema on ell mateix esdevé Giovanni, reconegut cineasta italià, que està rodant la seva nova pel·lícula després de cinc anys d'aturada. Giovanni pretén retratar una agrupació local del Partit Comunista Italià el 1956 enmig de la revolta hongaresa, esclafada pels tancs soviètics, i com aquests fets posen en qüestió la línia oficial del partit de suport total a l'URSS.

Giovanni és un home desbordat, aclaparat, ja que més enllà dels problemes intrínsecs en un rodatge, el paper dels productors o la qüestió del finançament, amb una escena antològica amb directius de Netflix, Giovanni conforma una parella en crisi. La seva dona, Paola (Margherita Buy), productora que per primera vegada posa diners per un projecte d'un cineasta jove després de coproduir sempre les pel·lícules del seu marit, ara visita el psicòleg per engegar els tràmits de separació. A més, la seva filla s'enamora d'un home més gran i es mostra disposada a casar-s'hi i a abandonar el niu familiar.

"El sol del futuro" de Nanni Moretti

Moretti ens parla de política, però sobretot ens parla de cinema. És un film autoreflexiu, una mena de "Fellini 8 ½" – citat explícitament en el film -, en el qual es posa de manifest la seva actitud davant el cinema com a art expressiu, connectant amb una tradició de cinema europeu d'autor on cada línia de guió o filmació d'una escena ha d'obeir a uns criteris ètics i morals. Moretti juga de forma tant bonica com enlluernadora al compàs metacinematogràfic en un film que compta amb diferents capes i pel·lícules a l'hora. Un film que disposa d'un repartiment extens amb actors com Silvio Orlando, Barbora Babulova o el francès Mathieu Amalric.

Una pel·lícula amb un deix melancòlic i desencisat, en consonància amb un cineasta i una generació que sembla acomiadar-se del cinema. Un film ple de cites, picades d'ull i referències, i farcit també de cançons, sobretot Franco Battiato, i de números cantats, digressions absolutament encisadores. Però també un film carregat de bon humor i gràcia que culmina amb un final exultant i esperançador, un cant a la col·lectivitat en marxa.