Després de diversos curtmetratges, el donostiarra Mikel Gurrea debuta en el llargmetratge amb la pel·lícula catalana "Suro". Després de competir en el passat Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià - on va guanyar el Premi de la Crítica Internacional i el Premi Irizar del cinema basc -, "Suro" arriba a les nostres sales de cinema. Parlem amb el cineasta basc resident a Catalunya perquè ens expliqui com ha anat això de portar al cinema la història d'una parella de ciutat que s'instal·la al camp, Iván (Pol López) i Elena (Viky Luengo), i com que aquest procés d'adaptació a un nou entorn acaba condicionant les seves expectatives de futur i la seva relació de parella.

- Després d'una llarga trajectòria com a curtmetratgista, "Suro" és el teu primer llargmetratge. Com ha anat aquest salt del curt al llarg?

"Primer de tot, com tot, parteix d'un desig. Jo soc molt cinèfil, a casa els meus pares em van inculcar la cinefília i aleshores, d'alguna forma, les pel·lícules que has vist acostumen a ser llargmetratges. Jo sempre tenia aquesta premissa de, si un dia, quan em sentís preparat o, també, tingués alguna història que jo cregués que necessitava el format llarg, doncs faria el salt. La vaig començar a escriure quan tenia 32 anys, però per explicar-te els orígens, m'hauria de remuntar una miqueta abans. Jo soc del País Basc i amb 18 anys vaig anar a estudiar a Barcelona i quan vaig acabar la carrera, en aquell estiu una mica d'impasse, sense saber molt bé que fer, vaig acceptar la proposta d'un familiar de la meva parella d'aleshores, de treballar com a llevaire, perdó, com a traginaire, com a temporer, a la llevada del suro als boscos de l'Alt Empordà. I allà vaig descobrir l'univers del suro, que a mi m'era absolutament desconegut, i em va generar una fascinació i un interès cinematogràfic. Vaig trobar un univers molt ric amb textures i sons, que jo no havia vist mai filmat, ni en directe, i vaig tenir com el desig de filmar allò, no?, de fer quelcom amb aquell univers. I també és veritat que en aquell univers vaig tenir una experiència de sensacions contradictòries. Jo venia de part d'uns propietaris, però no ho era, jo parlava català, però soc basc, jo estava fent de temporer, però per a mi era una feina d'un estiu mentre que per aquella gent era el seu ofici, era el seu mode de vida. I aquella sensació i aquell univers es queda amb mi i, anys més tard, amb 32 anys, i amb la consciència de "vull fer un llargmetratge" doncs el fas. I jo ho reprenc, i ho reprenc quan jo ja estava en una relació de parella llarga, quan ens estaven preguntant a nosaltres mateixos si volíem viure a la ciutat o més en contacte amb la natura, si volíem tenir nens, si podíem viure més d'acord amb la imatge que teníem de nosaltres mateixos. D'aquesta idea sorgeix la història de l'Elena i l'Ivan."

- Un donostiarra a Catalunya fent cinema en català. Com ha estat aquest repte?

"Ja fa tant de temps que és la llengua que més sovint parlo en la meva vida... Em preguntaries, tu, "en quin idioma somies, penses?" i jo penso que és com un híbrid entre euskera, castellà i català. En aquest sentit, no em va representar cap dificultat. Per mi, la pel·lícula sempre havia de ser en català perquè l'univers del suro el vaig conèixer en català, i la gent que me'l va ensenyar es comunicaven en català. Hi havia uns que havien vingut d'Extremadura o d'Andalusia - a la pel·lícula hi ha una miqueta d'això – que parlaven en castellà, i també el món dels llevaires magrebins, que parlaven en àrab. Però sempre havia de ser en català. I pel que fa a finançar-la o que la pel·lícula sigui més complexa o no, nosaltres vam tenir la sort que TV3 ens va acompanyar molt des de l'inici, van dir, "nosaltres la volem coproduir." I amb aquesta empenta després vam poder ajuntar un pressupost, que és humil per una pel·lícula, vull dir que no podíem fer grans estridències, però que era suficient per fer la pel·lícula que volíem fer."

- Què et va moure a triar un actor com Pol López, que no ha fet massa cinema i és un actor associat sobretot a l'humor i al teatre?

"Doncs que en Pol López i jo som amics des de fa molts anys. El Pol va ser el protagonista del meu primer curtmetratge, "Primos" (2008), que, curiosament, era el seu primer paper en un curtmetratge com a actor. I aleshores sempre havíem mantingut aquesta mena de relació d'amistat. Jo sempre l'havia vist molt créixer en teatre, però sí que és veritat que tenia ganes de veure'l en cinema fent quelcom que jo crec que el Pol López pot fer molt bé, que és encarnar una ambigüitat, que és una mica el que té el seu personatge, també el de la Vicky Luengo, personatges que estan en tensió entre allò que creuen que són i allò que es revela que són a través del que fan, una mica."

- Entre els diferents temes, el film aborda la contraposició entre ciutat i camp de la mà d'un parell d'urbanites que volen començar una nova vida en un nou entorn?

"Exacte. Per mi en el centre de la pel·lícula hi ha aquest conflicte íntim de parella que marxa de la ciutat per refundar la seva vida, per refundar una nova vida. I el canvi d'entorn d'alguna manera també funciona amb elements que ja no poden ser, simplement, teoria, sinó que s'han de convertir en pràctica. Aquesta parella que tenen aquest ideal de vida de viure d'una forma més natural, més sostenible, més harmoniosa, de cop, clar, han de navegar: ser propietaris, voler explotar unes terres per obtenir uns guanys per restaurar la seva casa, tenir treballadors a càrrec teu. I una mica, el camp, o el bosc en aquest cas, funciona com a element que els fa gestionar, que els fa fer, que els posa en acció. I aquí es genera la contradicció de la qual parlàvem: que és el què jo pensava que faria i què és el que estic fent."

- Aquesta adaptació a la vida del camp desencadena una crisi en la parella, tensa les seves relacions?

"Sí, totalment. És una parella que projecta tantíssim al futur, només projecta, només projecta, fins que al final de la pel·lícula aconsegueix materialitzar la projecció. Però que, en cap moment, al llarg de la pel·lícula, s'atura i es comunica i parlen de com se sent cadascú, si tot això s'està fent bé. Tota l'estona mirant el futur, projecten aquesta premissa de "el dia que tinguem la casa", "el dia que tinguem la nena" i "aleshores podrem començar a viure i a estar bé." Claríssimament, doncs, no és el cas."

Mikel Gurrea, director de 'Suro'. Autor: Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià

- En aquesta crisi de parella, hi ha també un discurs sobre el poder o els rols dominants dins de la relació, no?

"Com a mínim, no la faig de forma didàctica o com a discurs, però sí que quan tu poses una parella, diguem-ne, de classe mitjana, post-universitaris, urbanites, que se'n van al bosc, d'alguna forma, totes aquestes capes de "qui té més legitimitat?" o "l'opinió de qui és la que ha de prevaldre?", allò que hauria de ser una visió comuna, de parella, en contacte amb els elements, es converteix en dos punts de vista subjectius, que es van bifurcant, es van enfrontant, es van confrontant. I aquí el ball de la pel·lícula, que és rigorosament el de dos punts de vista, el de l'Elena i el de l'Iván."

- Afrontes el tema latent o subjacent del racisme entre els treballadors magrebins subcontractats i els originaris, diguem-ne, i com això, de retruc, també afecta la parella?

"Partint de la base del que jo penso, que crec que vivim en un món on, desgraciadament, hi ha racisme, que el món està construït des de preceptes força racistes i classistes. Des d'aquí jo crec que això passa en qualsevol altre lloc, a la ciutat per dir qualsevol cosa, però aquests dos personatges, en aquest nou entorn del bosc, s'ho troben i han de fer alguna cosa, ja sigui mirar cap a un altre cantó o sigui, intervenint-hi d'alguna forma, no? I d'alguna forma això també posa de manifest no només el racisme que pugui existir entre els treballadors sinó també el racisme que porta cadascú a casa, que potser ni sabia que tenia, i que, evidentment, tots tenim, d'alguna forma o altre, a favor o en contra, en acció o en reacció. I d'alguna forma, això se'ls hi activa, a tots dos, eh, de diferents maneres. N'hi ha un que, en principi, quan troba el treballador més jove i filtra la jerarquia del bosc, aquell que està més avall, el Karim, al personatge de Pol López li surt aquesta cosa d'ajudar-lo, quasi de salvar-lo, no? I aleshores, a la seva companya, l'Elena, li surt una mena de desconfiança, després aquesta desconfiança que ella sent, un cop empatitza amb el nano, quan el coneix i s'hi pot comunicar, es torna en empatia i això, en el personatge de Pol López, li genera un rebot, pensant "Ostres, que aquest nano se t'està pujant a la parra". I tot això està en la mirada dels dos protagonistes, com està en la mirada dels espectadors, jo crec, també. A mi, el que m'interessa, és si a l'espectador li sona, doncs vol dir que nosaltres alguna cosa hem fet bé."

- Hi ha alguna cosa primitiva en la pel·lícula, la força del bosc i la natura, no?

"Sí. O sigui, al principi, nosaltres parlàvem molt i ja fèiem una pel·lícula narrada d'una forma molt rigorosa des d'aquells dos punts de vista, dels dos de fora. Al principi, potser un té una idea quasi romàntica d'allò de la naturalesa bucòlica, i es va transformant en aquesta cosa que et genera una sensació d'aïllament, que pot ser també molt amenaçant. Però era important que això es fes des dels dos personatges protagonistes. La meva creença seria que la natura ni és bucòlica, ni és brutal, la natura és. És la nostra mirada, la nostra relació amb ella, la que configura una cosa o un altre."

- Hi ha un element que esdevé una amenaça latent, com un enemic exterior. Em refereixo al foc, la imatge d'un incendi. També un element molt simbòlic, quasi apocalíptic?

"Sí. A mi m'interessava agafar elements que són propis del lloc. Des d'aquell any que jo vaig treballar de traginaire fins als anys que hi vaig tornar en aquella terra, realment, la convivència, diria que quasi rutinària, de cada estiu amb la idea del foc - cosa que jo, que soc del País Basc, on no és gens comú o no ho era, ja que ara cada vegada ho és més – doncs, clar, això a mi m'impactava molt. Aleshores vaig començar a pensar que això ho tenim la gent que no pertanyem a un lloc, que no tenim aquesta tradició. De la mateixa manera que la frase final de la pel·lícula, la de defensar la casa, és una frase que la vaig sentir en un context de quan els vaig preguntar, "i què feu quan ve el foc?", "doncs defensar la casa", com la cosa més normal d'algú que ha conviscut amb això. En canvi, per algú de fora, allò té una ressonància, com deies tu, apocalíptica, o altres possibles significats. A mi m'interessava molt això: que el foc, la tramuntana, la natura mateixa, tinguin aquestes possibilitats de connotacions amb altres ressonàncies pels protagonistes o els espectadors, però que en realitat, són molt pròpies del lloc."

- Sembla com si "Suro" compartís una preocupació recent per qüestions associades al camp, a la terra, a la ruralitat, al costat d'èxits actuals del cinema català com "Alcarràs" o espanyol amb "As Bestas"?

"No puc parlar per la Carla i el Rodrigo, però sí que crec que s'hagin estrenat el mateix any és una coincidència. És veritat q ue, parlant des de la meva posició, tinc la sensació que aquells que som de ciutat, que vivim a la ciutat, vivim d'una forma molt desconnectada del medi natural, no? Però alhora vivim en un país que si grates en qualsevol família, en una o dues generacions, tots tenim un vincle amb el qual és rural. Jo tenia una àvia materna que havia conreat el menjar que es menjava. A mi m'han arribat aquestes històries, però jo no tinc coneixement i per abordar la ficció, que és el terreny que jo trio, el cinema és el mitjà i la ficció és el terreny que jo trio, escollo per viure coses que no visc en la meva vida. Doncs em sembla molt fructífer perquè els elements et confronten, d'alguna forma, ja no poden ser teoria, els elements estan allà i tu els has de transitar. I això és el que a mi em crida l'atenció diguéssim en el fet de fer "Suro" en el món rural o el món del bosc."

- "Suro" es pot veure com un retrat de la Catalunya profunda, tot i la vaguetat del terme, per cert?

"Jo no gosaria dir això. A mi m'agrada molt fer la diferència, pot ser perquè és el que he conegut, a mi, els boscos, i la vida de bosc, i la gent que treballa i viu al bosc, també em semblen molt específics en comparació amb el que pot ser el camp, que és una cosa en la qual jo no hi he entrat. D'alguna forma, curiosament, i això segurament algú, o els mateixos actors naturals de la pel·lícula, que són tots de bosc, em dirien "Què dius ara?", però a mi em fa l'efecte que el bosc s'assembla més al mar que al camp, mira el què et dic. En un sentit, que a mi, que no soc de bosc, la desorientació que em genera, aquesta idea que has de ser molt d'allà per trobar els matisos i per conèixer-los, aleshores, clar, per la ficció, això és un terreny molt potent. Però, clar, a Catalunya, el que tu dius "Catalunya profunda", en realitat, les distàncies en un país com a Catalunya entre el que és urbà i el que és rural, són mínimes. No estem parlant d'Austràlia o d'Argentina, que has de fer centenars de quilòmetres. És increïble com de desconnectats vivim a la ciutat realment del coneixement de què és natural."

- Per acabar, estàs treballant en nous projectes?

"Mira, ara, l'Acadèmia del Cinema Català, ha tret per primer any unes residències que atorguen per escriptura de llargmetratges. I jo vaig presentar un projecte i me l'han donada. I ara fins al juliol estaré allà escrivint el que espero que sigui el meu següent llargmetratge. De moment, el títol és "Sants", com el barri de Barcelona."