Després de presentar-se en el 75è Festival Internacional de Cinema de Canes, Jean-Pierre i Luc Dardenne porten als cinemes un nou film que ens interpel·la sobre la dura realitat europea de la immigració, "Tori y Lokita".

"Tori y Lokita" de Jean-Pierre i Luc Dardenne

Els guanyadors de diverses Palmes d'Or - "Rosetta" (1999), "El Chico" (2005) o "El joven Ahmed" (2019) – ens parlen a "Tori y Lokita" de Lokita (Joely Mbundu), una jove de 16 anys, i Lori (Pablo Chils), un nen de 12, dos migrants subsaharians que comparteixen la seva incertesa davant el futur i una dura subsistència diària en els marges de la societat a Bèlgica.

És una amistat tan estreta que els converteix, de fet, en germans, unint esforços per poder pagar els traficants que els van passar d'amagat al país i, alhora, poder enviar diners a llurs famílies. Ambdós es dediquen, també, a cantar cançons en cafeteries, fer de petits traficants de drogues a comissió o, més tard, a custodiar una plantació de marihuana il·legal per treure's un sobresou.

Els germans Dardenne tenen la fórmula apresa de fer cinema social de denúncia de les injustícies. Queda una sensació de camí esgotat, una fórmula repetida, com si fessin la mateixa pel·lícula una vegada i una altra, però això no vol dir que la seva fórmula hagi deixat de funcionar. Ara sembla més depurada, més concisa, si cap, nodrint-se de l'austeritat, la senzillesa i l'eficiència.

"Tori y Lokita" de Jean-Pierre i Luc Dardenne

El seu missatge és directe, contundent, sense subterfugis, a vegades sembla una proclama o un eslògan, però el seu compromís a través dels anys els avalen més que mai. Els veterans germans Dardenne aixequen la veu per reivindicar la regularització de la immigració il·legal que, sense papers, es veuen obligats a viure en l'economia submergida, exposats a tota mena d'abusos, tal com exposa explícitament en la conclusió el petit Tori.