Jessica Hausner, directora de films com ’Lovely Rita’ (2001), ’Hotel’ (2004) o ’Amour fou’ (2016), ha estat una de les estrelles del certamen cinematogràfic D’A 2020 que, enguany, s’ha pogut seguir per internet a través del portal de cinema en visió Filmin i FilminCat. Enmig de la retrospectiva dedicada a aquesta cineasta austríaca hem tingut l’oportunitat de reveure la seva darrera proposta, ‘Little Joe’, després de passar per la Secció Oficial del festival de Canes. Ara, aquesta cinta pren vida de nou gràcies a la seva estrena en cinemes en el que s’intueix un retorn a una certa normalitat després de l’excepcionalitat viscuda sota la crisi sanitària que hem patit.

’Little Joe’, coproducció austríaca amb Gran Bretanya i Alemanya, i rodada en anglès,  és un fascinant film de ciència-ficció que desconstrueix els codis del gènere a partir de motius troncals del fantàstic com és el traspassar els límits del coneixement i la infecció col·lectiva.  Trobem una mare separada, Alice (Emily Beecham –guardonada com a millor actriu al Festival de Canes -), que es dedica a conrear noves espècies de plantes creades genèticament per buscar una flor de propietats terapèutiques. Aquesta flor de la felicitat que esclata amb uns filaments vermells és un avenç per la humanitat que pot servir per millorar el benestar efectiu de persones depressives, per exemple.

Alice batejarà la flor com el seu propi fill, ’Little Joe’, però els seus efectes benefactors són posats en qüestió ja que sembla que el pol·len flairat afecta el cervell dels humans d’una manera inesperada, provocant modificacions en el seu comportament. La premissa argumental ens recorda inevitablement el clàssic ’La invasión de los ladrones de cuerpos’ (1956) de Robert Wise que, en un context de Guerra Freda, plantejava la suplantació dels humans per uns dobles idèntics. Els clonats mantenien l’aspecte físic exterior però, en canvi, es comportaven com autòmats, éssers mancats de sentiments.

Un dels grans encerts d’aquest sorprenent film és una acurada i brillant posada en escena que privilegia les preses geomètriques, a estones sembla un cinema de l’abstracció, amb un treball monocromàtic d’espais i vestuaris que accentua la gelor estètica. La frontalitat estàtica dels enquadraments, així com els lents plans de llarga durada, acompanyat d’un temps parsimoniós, redueix el muntatge al mínim. I una banda sonora a base de percussió, música diacrònica, d’arrels japoneses, gens emfàtica, i que ens recorda les músiques dels films de Wes Anderson, també li dóna aquest aire glacial al film. De la mateixa manera, les interpretacions encarcarades i la dicció impostada reforcen la percepció d’uns éssers humans que encomanen una sensació d’alienació.

Aquí rau una de les belles paradoxes del film, el sentiment alienant dels personatges, reforçat per la concepció visual i sonora comentada, que ja es feia present abans del contagi i de la seva transformació sota els efectes de l’enigmàtica flor. Un extrem que subratlla la poderosa reflexió de la cineasta sobre la identitat humana i la seva ambigüitat a través del fingiment. Per acabar, dir que a part d’Emily Beecham, el repartiment es completa amb Kerry Fox, Ben Whishaw, Kit Connor o Lindsay Duncan.