Després de l’esplèndida ‘Aquarius’ (2016), el brasiler Kleber Mendonça Filho ha dirigit ara ‘Bacurau’, acompanyat en la direcció del seu responsable del disseny de producció Juliano Dornelles. Aquesta cinta premiada amb el Premi del Jurat de Canes i triomfadora al Festival de Sitges mostra la història d’un poble situat en la zona de Pernambuco, poble que dóna nom al títol del film, comunitat rural aïllada del món que sembla funcionar de manera autàrquica. L’acció col·lectiva a Bacuaru està situada en un futur proper i l’enterrament d’una matriarca de 94 anys, Carmelita, obra la trama pròpiament dita. Quelcom enigmàtic i misteriós predomina en l’atmosfera i el funeral de Carmelita arriba precedit per un accident mortal de tràfic de càrrega premonitòria en què el camió involucrat va carregat de taüts.

Abunden fenòmens paranormals a la manera del realisme màgic que sobrevolava el Macondo imaginat per García Márquez.  Els contorns difuminats del fantàstic i d’allò real s’accentua encara més amb trets visionaris fruit de la ingesta d’un psicotròpic de part dels seus pobladors. Bacurau és una petita comunitat perduda, fora del temps que, fins i tot, ara arriba a desaparèixer en la cerca al Google Maps, talment s’hagués esvaït dels mapes cartogràfics. La seva insularitat, on manquen sovint medicines o recursos bàsics com l’aigua, li donen una personalitat esquerpa als seus habitants en la seva relació amb l’exterior. Això es pot constatar quan no es deixen entabanar per la visita d’un polític en campanya amb tics de showman i carregat de vanes promeses, a qui fan el vuit completament.

Però l’escarni a aquest candidat provoca la irrupció d’uns sicaris nord-americans liderats per Michael (Udo Kier), encarregats d’escampar la violència arreu. Aleshores la pel·lícula pren un altre caire, una espècie de western salvatge, ja que la resistència a càrrec dels vilatans, a estones acarnissada, esdevé un episodi més de la violència congènita del país, conformada per guerrilles, aixecaments indígenes, repressió estatal o els propis estralls històrics de la colonització. Bacurau és un llogaret solcat per la violència i la seva memòria de resistència és reflectida en el museu d’història local. Un museu que després de la darrera bogeria assassina registrarà les empremtes de la carnisseria en les seves pròpies parets, empremtes del present en un temple del passat.
 

Una cadena de successos dotats d’un força simbòlica evident que fan que la ficció acabi conformant un relat metafòric del propi Brasil. Al·legoria política que, a través del surrealisme i el primitivisme, ens evoca un film tan emblemàtic del seu temps i del “cinema novo” com ‘Macunaíma’ (1969, Joaquim Pedro de Andrade), adaptació de la novel·la homònima de Mário de Andrade. Cal esmentar que la gran protagonista de l’anterior film de Kleber Mendonça Filho, ‘Aquarius’, Sonia Braga, gaudeix a ‘Bacurau’ també d’un paper rellevant. Tot i les virtuts i encerts evidents d’aquesta singular i atrevida aposta, els resultats no  deixen de ser força irregulars per culpa, sobretot, d’una certa dispersió general acompanyada de l’aiguabarreig de registres i enfocaments.