Els germans Dardenne van aconseguir el Premi a la millor direcció al passat Festival de Canes pel seu retrat d'un adolescent radicalitzat per culpa una concepció fanatitzada de l'Islam a 'El joven Ahmed'. Amb aquest premi tan valuós, els Dardenne afegeixen un nou guardó a la llarga llista de premis obtinguts al Festival de Canes, en què sobresurten dues Palmes d'Or per 'Rosetta' (1999) i 'L'enfant' (2005).

Tot i que va resultar un guardó excessiu pels mèrits del film, 'El jovent Ahmed' és una notable aposta que demostra el bon pols narratiu i la bona forma dels germans belgues Dardenne, els quals segueixen tossudament fidels a la seva prospecció sense maniqueismes dels mals de la nostra societat. I ara ho han tornat a fer endinsant-se en el terrorisme de tall islamista intentant resoldre l'enigma d'un adolescent que abraça el fanatisme religiós, Ahmed (Idir Ben Addi).

Després d'un atac amb un ganivet a la seva professora d'àrab, titllant-la d'apòstata, seguint les prèdiques del seu imam, el jove Ahmed és reclòs en un centre de menors tutelats per educadors. Participa en tasques socials amb una família ramadera que l'acull per a la seva rehabilitació però ell no renúncia de cap de les maneres a cometre un crim amb qualsevol eina punxant.

Ahmed està fanatitzat en la seva adolescència i pretén defensar la seva religió, que veu amenaçada, sense desistir dels seus sanguinaris fins. Tot i la seva activitat en una granja i l'amistat amb la filla dels grangers, Ahmed segueix obcecat en el seu fonamentalisme, considerant, per exemple, un fet impur i pecaminós fer un petó a una noia no musulmana o ser llepat per un gos.

El treball fílmic dels germans Dardenne deixa clar que l'integrisme islamista d'Ahmed no l'aprés a casa seva, membre d'una família perfectament integrada, sinó que la seva ideologització extrema, fins al punt de no retorn de la violència, s'explica per un fet primordial: la mort d'un cosí seu que s'havia sumat a la gihad, juntament amb la influència de l'imam de la seva mesquita i dels vídeos dels màrtirs gihadistes.

Jean-Pierre i Luc Dardenne ens tornen a deixar una nova mostra de cinema polític i social, en aquest cas, sobre el radicalisme islamista i la seva deriva violenta. I ho fa sense discursos grandiloqüents ni retòrica buida, és un cinema que proposa, un cinema qüestionador a partir de l'exposició gens partidista d'uns fets.

Es podria qüestionar la sobtada resolució, potser forçada, encara que la considerem prou encertada, ja que, al final, els germans Dardenne no perden de vista que, en realitat, estan parlant d'un nen. Els Dardenne tiren de veta d'un estil inconfusible, càmera sempre en moviment, seguint els personatges, o repartiments sense estrelles. Els germans belgues ens deixen una realització efectiva sota una mirada pròxima amb eines properes al documental.