Arriba a la plataforma Netflix una interessant proposta sobre el drama dels refugiats africans engolits pel mar,  Atlantique’ de Mati Diop, Gran Premi del Jurat del 72è Festival de Cinema de Canes. Cal esmentar que aquest premi a l’actriu i directora francesa-senegalesa Mati Diop és el primer Gran Premi a Canes per a una realitzadora de color. Per al debut en el llargmetratge, Mati Diop recupera la idea d’un curtmetratge anterior del 2009 amb el mateix títol que el seu debut en el llargmetratge, ‘Atlantique’.

Un film que s’obre amb un grup de treballadors de la construcció a Dakar que porten més de tres mesos sense cobrar i farts d’aquesta vulneració de drets decideixen aventurar-se en una travessia marítima en direcció a Europa a buscar una nova oportunitat de feina i de futur. Un d’aquests nois, Suleiman (Ibrahim Traore), té una relació d’enamorament amb una noia, Ada (Mama Bineta Sane), tot i que ella s’ha de casar amb un home ric però a qui no estima. Un film que aborda el drama de l’èxode africà nord enllà. L’espera i l’angoixa per la partida dels migrants en una pastera, i dels quals no es té notícia, aclapara a Ada, trasbalsada per la desaparició de Suleiman.

Però en aquest context social i una realitat humana farcida de desigualtats, allò estrany i paranormal es farà present el dia del casament d’Ada amb el promès convingut. Tot comença amb un incendi en l’habitació del matrimoni i els rumors diuen que Suleiman ha retornat i no s’ha enfonsat en el mar. Aleshores el film es transforma en un film de fantasmes, uns retornats que semblen morts vivents, ànimes en pena que reclamen els seus drets i una sepultura digna.  Alguns moments ens recorda ‘La niebla’ (1980) de John Carpenter, en què els cadàvers d’uns nàufrags retornen a terra ferma per castigar als responsables de la seva desgràcia.

Enmig d’aquest relat propens a allò inexplicable i fantasmagòric s’hi afegeix una investigació duta a terme per un policia que pateix diverses crisis respiratòries, una mena d’ésser en trànsit, que enrareix encara més una història cada vegada més torbadora. Igual que la pròpia història d’amor contrariada prendrà un caire romàntic d’amors després de la mort. En definitiva, ‘L’Atlantique’ esdevé una mena de faula política que denuncia la tragèdia dels nàufrags africans, difunts sense una tomba que els recordi, enterrats tots en el fons del mar on reposen els seus ossos. Un tribut als fills anònims de la diàspora africana.