La memòria dels vençuts i els perseguits per un franquisme anihilador es fa carn i dolor en la pel·lícula espanyola 'La trinchera infinita' dels cineastes bascos Aitor Arregi, Jon Garaño i José Mari Goenaga, Concha de Plata a la millor direcció en el recent 67 Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Tot i l'excepcionalitat de trobar-nos una pel·lícula dirigida a sis mans, cal prendre en consideració que els tres directors es coneixen de sempre i ja han treballat plegats en dos importants films bascos com són 'Handia' (2017) i 'Loreak (2014).

'La trinchera infinita' aborda el cas excepcional de republicans que van viure amagats del terror franquista durant anys fins que es va concedir l'amnistia de 1969. Són gent que va portar una vida de talps, tancats en caus, sepultats en vida, per no ser detinguts o afusellats pel règim franquista. No és la primera vegada que el cinema es fa ressò d'aquests fets escruixidors, ja que en el gènere documental es va rodar '30 años de oscuridad' (2011) de Manuel H. Martin, treball que va desvetllar l'interès pel tema dels tres directors bascos.

Ara des de la ficció, Arregui, Areño i Goenaga es fixen en el matrimoni andalús format per Higinio (Antonio de la Torre) i Rosa (Belén Cuesta), en què Higinio, perseguit pels falangistes, es reclou a casa seva en un amagatall secret durant els anys de la guerra, forçat a canviar d'emplaçament davant l'assetjament d'un veí del poble. El resultat és un film claustrofòbic en molts moments. També esdevé una pel·lícula entrevista, ja que sovint les imatges corresponent a la visió d'Higinio en el seu forat, mirant des de petites escletxes, obertures o el vidra entelat d'un mirall. És un film dur i incòmode sobre la por dels derrotats, tenallats per l'angoixa de ser detinguts i ajusticiats, un temor adherit a la pell, un terror anul·lador.

La vida en ombres d'Higinio, la seva trista condició d'emparedat, és com si ell no existís, el desaparegut esdevé una identitat esvaïda. El període comprés, uns trenta-sis anys, dóna la magnitud del drama viscut, però la dilatació temporal de la trama amb la incorporació de nous ingredients i diverses facècies fa que el costat més asfixiant es dilueixi. El pas del temps serveix, però, per veure la consolidació i perpetuació de la negra nit del franquisme mentre les esperances en l'alliberament a partir de la política internacional, ja sigui la victòria dels aliats en la II G.M. o l'ONU, s'esvaeixen.