El sud-coreà Bong Joon-Ho assolia el mèrit d’endur-se la primera Palma d’Or de la història per a un cineasta coreà en el passat Festival de Canes amb ‘Parásitos’ després de competir-hi en diverses ocasions, la darrera amb la simpàtica  faula animalista ‘Okja’ (2017). Bong Joon-Ho sembla que podria apostar novament pel fantàstic amb un títol tan suggeridor com ‘Parásitos’, però res és el que podríem pensar. ‘Parásitos’ és un melodrama contextualitzat en un entorn contemporani lligat exclusivament a la realitat social, protagonitzat per una família coreana pobre i sense feina estable que viu en un soterrani en unes condicions precàries.

En aquest marc quotidià, la figura paterna, Ki-taek (Song Kang-ho), idearà un pla per ocupar gradualment els espais d’una luxosa mansió d’una família rica, els Park, i fugir del miserable soterrani, el seu pecat original. Es tracta d’un pla d’atac per accedir per fi a la prosperitat i el benestar social a partir del moment en què el fill dóna classes d’anglès a la filla dels Park, família comandada per un jove empresari d’èxit, Sr. Park (Lee Sun Kyun). Serà l’inici d’una cadena d’actes premeditats que acabarà col·locant a tota la família de Ki-Taek al servei de la família Park.

     
El fill col·locarà a la seva germana com a professora d’art terapèutic pel nen problemàtic dels Park, després aconseguiran que acomiadin el xofer per posar-hi el pare i, finalment, forçaran el comiat de la governanta dels Park, Moon-gwang (Lee Jung Eun), per substituir-la per la mare. Però un cop assolida la fita d’assaltar el poder començaran els maldecaps per mantenir el seu nou estatus d’assalariats i privilegis a expenses de la família benestant. Aquests paràsits del títol original patiran un seguit de contratemps, iniciats amb un gir de guió senzillament magistral, que no sabran gestionar.
      
El director de films tan contundents i directes com ‘Snowpierce’ (2011) dirigeix aquí una ferotge sàtira social sustentada sobre una moderna lluita de classes que té com a única fita l’ascens social. L’operació d’ocupació de la residència dels Park no és fruit d’una acció ideològica i política sinó que obeeix a la simple lluita per la subsistència, el pur instint de supervivència, mitjançant les armes de la picaresca.

       
Un film perfectament dirigit per Bong Joon-Ho, amb un guió magistral i una posada en escena de pura excel·lència. Tot i que en alguns moments sembla derivar vers la comèdia salvatge d’humor negre i mala bava, la pura astracanada, el grotesc, sempre acaba reconduint aquesta amarga tragicomèdia familiar al punt de partida inicial, les frustracions i embats fruits d’una injusta i conflictiva desigualtat social. La seva fina i esmolada punteria de brillant i irònic observador es demostra amb un exemple concret, el detall de l’olor corporal del pare de la família, una marca que els delata, com si portessin la seva pobresa adherida a la pell, l’estigma dels desafavorits.