El certamen basc burxa en les infàncies desgraciades a través de diferents títols a competició. Ho hem vist en un molt interessant film portuguès-alemany, 'Patrick', la primera realització de l'actor, productor i dramaturg lisboeta Gonçalo Waddington, un film sobre un jove homosexual que és detingut per la seva conducta agressiva envers les noies i aleshores es revelarà la seva ferida interior, en realitat, es tracta d'un nen que havia estat segrestat a Portugal feia dotze anys i sotmès a vexacions sexuals. D'altra banda, després de 'Las sufragistes' (2016), la britànica Sarah Gavron s'endinsa amb credibilitat, energia i emoció en un univers d'adolescents en edat escolar en l'entorn multicultural de l'East London a 'Rocks', nom de la seva protagonista adolescent, amb una trama d'adolescències trencades per culpa de l'absència de la mare. I molt similar a 'Rocks', també trobem la tercera cinta espanyola a competició, 'La hija de un ladrón', opera prima de Belén Funes, coautora també del guió al costat de Marçal Cebrián, que retrata també el tema de les infàncies desgraciades amb uns resultats excel·lents.

Pares absents

'La hija de un ladrón' és la història d'una mare jove i sola, Sara (Greta Fernández), separada del seu xicot (Àlex Monner), que intenta refer la seva vida al costat del seu nadó de mesos mentre procura estar també pel seu germanet acollit en un centre de menors. Sara porta una vida de treballs precaris i sobreviu sense un sostre fixe, ajudada sovint pels serveis socials que li ofereixen pisos per compartir un determinat espai de temps.

'La hija de un ladrón'

Aquesta guerra diària per tirar endavant es complica quan reapareix la figura d'un pare sempre absent i que ha destacat per la seva irresponsabilitat, Manuel (Eduard Fernández), que ara acaba de sortir de la presó. Es tracta del primer paper d'envergadura de l'actriu catalana Greta Fernández i compta amb l'al·licient especial de veure pare i filla treballant plegats en cinema. Ambdós protagonitzen un estira-i-arronsa sentimental que evidencien unes complicades relacions patern filials.

Sara és una lluitadora, però el que ella aspira és a no estar sola, ella necessita tenir algú al costat, i cada vegada ensopega amb la pedra d'un pare absolutament egoista que descuida als seus fills. Ella intenta apartar-se del pare, fins i tot, el porta a judici perquè ella vol la custòdia del germanet, però alhora veiem com la Sara necessita de l'afecte i de l'amor patern. Es tracta d'un film de gran agilitat i vivesa gràcies a l'ús d'una càmera sempre en moviment, nerviosa i incessant, que ens evoca inevitablement no sols les trames socials dels germans Dardenne sinó també la genuïna marca d'estil dels germans belgues.

L'esclavatge modern

En la secció Perles de la 67 edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià s'ha projectat la pel·lícula 'Sorry we Missed you' del veterà director Ken Loach després de passar pel Festival de Canes. Es tracta del seu darrer film de denúncia de les injustícies socials del nostre present en una coproducció amb França i Bèlgica, i envoltat de nou de col·laboradors habituals, des de l'inseparable guionista Paul Laverty, la productora Rebecca O'Brien o el músic George Fenton. I Ken Loach exerceix de nou com a abanderat del cinema de denúncia social a remolc de la darrera crisis que ha deixat una família tocada i que ara intenta sortint-se a base de treballar moltes hores, amb contractes abusius a vegades. Aquest el cas de Ricky (Kris Hitchen), que s'autoocupa amb una franquícia de missatgeria de paqueteria, un treball de repartiment a domicili subjecte a rígids controls i realitzat amb una furgoneta llogada.

'Sorry we Missed you'

Mentre que la seva dona, Abby (Debbie Honeywood), treballa d'assistent social per a gent desvalguda i necessitada d'atenció, amb jornades molt llargues també. I ara, per tal de donar l'entrada de la furgoneta, s'han venut el cotxe d'ella, limitant la seva llibertat de moviments com a cuidadora. La parella té un excés de feina que, d'altra banda, els deixa poc temps per cuidar els seus fills en edat escolar. Fruit d'aquest estrès al qual estan sotmesos, l'estabilitat del matrimoni quedarà ressentida. I un nou focus de desestabilització de la família és l'adolescència problemàtica del fill gran, el qual comença a absentar-se de l'escola i surt amb una colla de nois a pintar grafits pels carrers.

Loach alerta sobre nous models laborals que acaben desembocant, a vegades, en el pur esclavatge dins l'economia liberal. El propi títol resulta irònic, 'Sorry we Missed you', ja que es tracta del lema de l'empresa de repartiment. Loach ens recorda una altra volta les dificultats diàries dels treballadors i la seva precarietat, la supervivència del dia a dia. I tot subjecte a un cúmul de traves i contratemps que posen a prova els soferts i lluitadors protagonistes dels seus films. Ken Loach torna a treballar amb actors no professionals per donar major autenticitat i versemblança a les seves històries i ens deixa un nou relat eficient, creïble i coherent amb el seu discurs fílmic, tornant a rendibilitzar una fórmula tan pròpia com inimitable.