Després de 'Call me by your name', el realitzador italià Luca Guadagnino s'atreveix amb un remake del clàssic del giallo de Dario Argento, 'Suspiria' (1977), tot un clàssic modern del cinema de terror. La 'Suspiria' de Guadagnino destaca per una mirada més diàfana, amb recreació d'espais asfixiants d'una ombrívola quotidianitat en clara sintonia amb els anys de plom dels règims comunistes.

Un territori progressivament retorçat a remolc de visions puntuals de caràcter fantàstic o una confusa simfonia de veus diabòliques que es sobreposen a les imatges. Són apunts sinistres i macabres que emergeixen del subsòl del film com el terror que viu camuflat en racons i cambres secretes de l'internat i que acabaran per monopolitzar finalment el relat.

Un enfocament naturalista que relega el fantàstic als marges del relat, llevat del dantesc i apoteòsic final, i que contrasta amb l'estilització exacerbada aplicada per Argento a la seva 'Suspiria', marcada per la pura abstracció, una narrativa pràcticament absent, entregada a una refulgència de colors i una banda sonora estrident, un film lisèrgic d'atmosfera tan exasperant com fascinantment torbadora.

'Suspira'

'Suspiria' és la història d'una jove americana, Susie (Dakota Johnson), que ingressa en un internat de noies d'una reputada escola berlinesa de dansa, l'Acadèmia Markos, regentada per un equip femení amb una institutriu al capdavant, mestre de cerimònies, Madame Blanc (Tilda Swinton). Una acadèmia que, en realitat, amaga una espècie de societat secreta dirigida per una organització immemorial de bruixeria.

Episodis del passat de la protagonista al seu poble d'Ohio amb una mare agonitzant postrada en el llit enrareix d'entrada el relat. Per altra banda, un dels punts d'accés al costat fosc i paranormal d'aquest internat femení són les sessions de psicoanàlisi d'un vell escriptor, Dr. Josef Kemplerer (Tilda Swinton), supervivent de l'horror nazi, que pren notes en la seva consulta d'una pacient, ballarina de l'Acadèmia Markos, absolutament trastornada per visions i deliris demoníacs, Patricia (Chloë Grace Moretz).

Guadagnino ho intenta i, en força moments, funciona, destacant l'escena d'una dansa en què els moviments convulsos i entretallats de Susie repercuteixen rítmicament i de forma esgarrifosa en el cos d'una altra ballarina, sotmesa a la torsió violenta i la tortura fins a convertir-se en un manyoc informe de carn rebregada.

'Suspira'

Però crec que el terror li ve gran a Guadagnino i al final perd una mica els papers amb un aquelarre desfermat de bruixeria i paganisme mesclada amb una certa delectació malaltissa per la carn esqueixada. I, d'altra banda, la idea d'apostar per una lectura política ambientant el film en el convuls mapa alemany dels anys setanta amb el terrorisme de la RAF, amb un segrest amb ostatges retransmès pels noticiaris, o la desaparició d'una pupil·la de l'escola possiblement embolicada amb organitzacions d'extrema esquerra, no acaba de reeixir mai.