Després de l’oscaritzada ‘Ida’ (2015), el polonès Pawel Pawlikowski torna a encisar-nos amb una pel·lícula rodada de nou en un estilitzat blanc i negre, ‘Cold war’, saturada ara de sumptuositat i virtuosisme. Ara es tracta d’un film ambientat en el context històric i polític dels anys de la Guerra Freda, tal com indica explícitament el seu títol, amb un pianista amant del jazz, Wiktor (Tomasz Kot), que coneix una noia pagesa cantant i ballarina, Zula (Joanna Kulig), en un curs formatiu per competir en concursos de cant coral tradicional polonès.

L’atracció entre ambdós és immediata, irresistible, irracional, passional, però quan les autoritats comunistes volen utilitzar la tradició folklòrica autòctona amb finalitats propagandístiques Wiktor triarà el camí de l’exili cap a París des de Berlín, mentre ella desisteix d’evadir-se i resta a Polònia. Aleshores comença un amor transfronterer, fet d’interrupcions, d’anades i vingudes, que es desenvolupa a les dues bandes del teló d’Acer, amb un seguit d’encontres i desencontres que tenen lloc, bàsicament, entre París i Polònia, en una franja temporal que abasta els anys compresos entre 1949 a 1964. Anotar que pels passatges francesos, el director polonès s’ha servit per papers secundaris del cineasta Cédric Khan i, també, de la cantant i actriu francesa Jeanne Balibar.

Tot i que el rerefons polític hi és ben present gràcies a un clima de dirigisme, adoctrinament i manipulació, amb delacions i traïcions, l’atractiva i fascinant proposta de Pawlikowski esdevé una espècie de balada xopa de romanticisme. La parella protagonista representa una mostra d’amors contrariats, dos amants desgraciats, ànimes tràgiques, els quals es veuen impossibilitats per viure allunyats i alhora es senten infeliços quan conviuen plegats. Una història d’amor estremidora inspirada d’alguna manera en les vivències sentimentals dels pares del director, a qui Pawlikowski - coautor del guió juntament amb Janusz Glowacki- els dedica el film.

Cal assaborir una fotografia molt contrastada, que treballa els clarobscurs, i que denota una depuració exquisida, un dels mèrits incontestables d’aquest film que va conquerir el Premi a la millor direcció el passat Festival de Canes. També gaudim d’un espectacular fons sonor amb una presència omnipresent de cançons i temes musicals, des de la chanson française, al jazz, el swing, el primer rock i, sobretot, la música i la dansa folklòrica, que li donen al film una aire de rapsòdia musical.