El cineasta francès Jacques Doillon ha dirigit un acadèmic biopic sobre el famós escultor francès Auguste Rodin que va renovar el llenguatge de l’escultura. ‘Rodin’ és una retòrica i encartonada pel·lícula que parla, com no, de la modernitat escultòrica aportada per Rodin (Vincent Lindon en una nova interpretació de pes), però es centra bàsicament en la tempesta sentimental que comporta la seva relació artística i passional amb la seva amant i pupil·la, Camille Claudel (Izïa Higelin). Un afer turbulent que afecta de retruc el matrimoni de Rodin amb Rose Beuret (Séverine Caneele), amb qui té un fill, i que no gosarà abandonar-la per casar-se amb la seva deixeble i còmplice artística Camille. Una insistència en el tema incomprensible quan l’apassionament arrauxat d’ambdós ja ha estat motiu d’altres films tan valuosos com ‘Camille Claudel’ (2013) de Bruno Dumont i amb Juliette Binoche.

    I és que l’època retratada a “Rodin” aborda sobretot el primer encàrrec oficial que rep l’any 1880, quan Rodin ja tenia 40 anys, fer la portalada de “L’Infern” de la “Divina Comèdia” de Dante. Una magna obra Constituïda per nombroses figures que representen diferents conceptes, entre altres, la cèlebre figuració “El pensador”, i que li donaran finalment la fama i el reconeixement. La transcendentalitat d’aquesta obra no és suficientment tractada en el film, en què les inquietuds artístiques i creatives queden relegades bàsicament a un segon terme en favor dels impulsos amatoris incontenibles de Rodin envers la seva deixeble i amant Camille durant un període d’uns deu anys.

     La pulsió renovadora de l’escultura de Rodin es constata sobretot en el film en la planificació de l’estàtua del literat Honoré de Balzac, autèntic símbol nacional, i que Rodin, fidel a la idea del nu i de la sensualitat de les formes, representa en tota la seva naturalitat. Així el gegantesc monument de Balzac resulta més proper al concepte de la lletjor que a la idea del gust de la bellesa de les formes, en justa correspondència amb el cos batraci de Balzac. Una obra de llarga gestació, de prop de set anys, i incompresa pels seus mentors, però que Rodin salva amb un gest de geni al cobrir el cos de Balzac amb un abric, constituint-se aleshores la monumental obra en un signe distintiu de la modernitat, desvetllant a continuació l’admiració i l’aclamació de tothom.