El director uruguaià Gustavo Hernández retorna amb el seu tercer llargmetratge, la coproducció espanyola llatinoamericana ‘No dormiràs’, a l’àmbit del terror del seu sorprenent debut, ‘La casa muda’ (2010). L’epicentre de l’acció serà un centre psiquiàtric en desús convertit en taller per a l’experimentació teatral, un projecte que arranca de la mà d’una reputada directora teatral, Alma (Belén Rueda), que vol anar més enllà de les obres convencionals, a la cerca de l’obra total.

      Es prepara un muntatge teatral a partir d’un text inconclús escrit per una pacient morta del mateix psiquiàtric, en realitat un guió en abisme, obert a l’imprevisible, a la revelació. Els mètodes d’Alma per l’èxit de l’obra consisteix en forçar els seus intèrprets a descobrir nous estats de percepció a partir de l’alteració continuada del son. L’insomni prolongat facilita entrar en una dimensió sobrenatural, un estat de suspensió entre allò real i allò fantàstic. Es produeix un accés a una espècie de llimb, un món paral·lel, a partir d’una vigília continuada, i en aquest portal a una nova realitat s’accentuen els sentits, s’obté una major sensibilitat, però es corre el risc de que en aquesta pèrdua del control de la consciència es desemboqui també en la follia.

     En aquest film sobre el teatre es juga amb les inquietuds i els desitjos dels aspirants a estrella, la necessitat de trobar el paper de la teva vida, i aleshores és quan ens endinsem també en el terror psicològic. Així una prometedora actriu de carrera mediocre, Bianca (Eva de Dominici), moguda per les seves aspiracions d’ascens a la fama, es prestarà a participar del pervers joc d’una performance única, mentre es veu assaltada pel maldecap d’un pare afectat d’esquizofrènia, la poc clara relació amb la seva amiga i companya de repartiment (Natalia de Molina), més els avisos admonitoris d’un actriu que ha treballat a les ordres d’Alma.

     Dos guardons obtinguts al passat Festival de Cinema Espanyol de Màlaga, millor muntatge i millor fotografia, denoten el bon ofici rere la càmera, però el resultat global no deixa de ser un film de gènere de terror mancat d’ànima i de poder suggeridor. Ens trobem davant d’un fantàstic redundant, massa explícit, i que arriba a la matusseria per culpa d’un desplegament d’usos pautats com visions, confusió de realitat i ficció, grinyols de portes, sustos i girs de guió.  

     Valorem això sí la retorçada simbiosi de teatre i relat gòtic a partir del caràcter truculent de l’experiment teatral, engolit tot plegat pel sentit excessiu de gran guinyol. En aquest context malaltís d’entrega absoluta d’un actor a un paper, el sacrifici portat al límit, ens permet percebre l’assaig com un acte de tortura. I el taller per innovar en la dramatúrgia en un edifici fantasmagòric es reformula aquí en clau de casa embruixada, casalot del terror, amb una Belén Rueda com a endimoniada mestre de cerimònies, força manipuladora desencadenada, impulsada a la recerca desesperada d’un teatre extrem per aconseguir una representació del suïcidi.