La secció oficial del 74è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià ens ha permès descobrir una de les millors pel·lícules vistes fins ara, la demencial ‘Krux’ de la cineasta alemanya Tony Valh. Mentre que també en la secció oficial la preciosista ‘Glaxo’ de l’argentí Benjamin Nashtat ens submergeix en una estilitzada nostàlgia a ‘Glaxo’. I una de les seccions més atractives del certamen basc, Perles d’altres festivals, ens continua regala pel·lícules fenomenals com ‘La invitación’ d’Olivia Wilde o ‘Coward’ de Lukas Dhont.

Clima irrespirable de follia

La cineasta Tony Valh retrata a ‘Krux’ una aïllada i desesperada petita comunitat alemanya durant l'esfondrament del règim nazi. Una esplèndida pel·lícula d’atmosfera opressiva, paisatges brumosos, plans torbadors i realització precisa i perfecta que transmet la follia i l’horror mentre la guerra resta fora de quadre. Els soldats no surten perquè estan al front, però arriba un soldat malferit i nu al poble on abans d’expirar explicar que els han fet fer bestieses inimaginables. ‘Crux’ es traduiria per la cruïlla, aquell moment en què s’ha de triar un camí, s’ha de prendre una decisió o una altra en un moment extrem. El riu arrossega cadàvers que han d’emmagatzemar de gent que s’ha suïcidat davant el pànic enfront de l’entrada dels russos i la certesa del col·lapse nazi. Enmig de la paranoia col·lectiva suïcida alguns se’n desmarquen com el mestre de l’escola (Clemesn Schick) que, a part, d’adoctrinar els nens, també escolta per la ràdio, clandestinament, el discurs de Thomas Mann sobre la imminent derrota alemanya. Una dona gran, Meta, que fa les funcions de bruixa, d’endevinadora, de vident, també retreu a les autoritats, especialment, a l’alcalde nazi les ordres que es llencin els queviures, es destrueixen les collites i, finalment, que la gent s’immoli amb les pastilles de cianur que els reparteix. Una dona, Greta (Jella Haase), esdevé una de les principals protagonistes, renten roba ensangonada provinent del front a la bugaderia del poble. Aquesta dona jove es casa amb un casc, en absència d’un soldat, en una escena esplendorosa que combina l’alegria i la mort. En aquest context opressiu sobresurt una imatge al·legòrica com la de la maqueta d’un poblat, unes casetes posteriorment assetjat per una serp que les envaeix com un càstig diabòlic.

Les ferides del passat

D’altra banda, la pel·lícula argentina-brasilera de Benjamín Naishtat ‘Glaxo’, adaptació d’un relat d’Hernán Ronsino, també ha deixat bones sensacions dins la secció oficial. El cineasta argentí ja va competir a Sant Sebastià l’any 2023 codirigint amb María Alché ‘Puan’, film argentí guanyador del premi al millor guió i la Concha de Plata a la millor interpretació per Marcelo Subiotto. El director Naishtat participa enguany per partida doble a Sant Sebastià, ja que també ha estat seleccionat en la secció Zabaltegi-Tabakalera amb ‘Pedro en el país’, codirigida de nou amb Maria Alché. ‘Glaxo’ és una pel·lícula banyada en la nostàlgia amb imatges xopes d’evocació de la dècada dels setanta i els vuitanta. Un film estilitzat fins a l’embafament a vegades que es mou entre dues èpoques per parlar de les ferides del passat en el present d’un dels protagonistes, company d’una colla de quatre amics d’adolescència. Un home surt de la presó l’any que s’estrena ‘Terminator’ i no pensa perdonar la traïdoria d’un antic amic que el va dur a la presó per un crim que no va cometre l’any 1975 durant els primers anys de la dictadura argentina. Aquest és el rerefons d’una pel·lícula que parla sobretot d’un despietat policia del règim interpretat de nou per Marcelo Subiotto igual que a ‘Puan’. Ambientada a Chivicoy, un entorn sense sortides laborals llevat de la indústria local contaminant que dona títol a la pel·lícula, on la dona d’aquest comissari, Negra Miranda (Lali Espósito) és l’objecte del desig de la comunitat. 

L’esfondrament matrimonial

La comèdia negra sobre una trobada d’amics que farà aflorar secrets inconfessables ‘La invitación’ d’Olivia Wilde arriba a Sant Sebastià després de passar pels festivals de Sundance i Locarno. La darrera pel·lícula de l’actriu i directora americana arriba després de debutar amb ‘Súper empollonas’ (2019) i de comptar amb èxits com ‘No te preocupes, querida’ (2022), presentada també en la secció Perles del Festival de Sant Sebastià. El matrimoni format per Joe (Seth Rogen) i Angela (Olivia Wilde), que no estan passant el seu millor moment com a parella, convida una nit a sopar als seus estranys veïns Pina (Penélope Cruz) i Hawk (Edward Norton). Un esplèndid melodrama sentimental sobre la crisi afectiva en una relació de parella que revela la progressiva descomposició del matrimoni. Aquesta esberla en la relació s’aprofundeix amb crueltat i acarnissament durant el desenvolupament del sopar. Una tragicomèdia intel·ligent i brillant, admirablement filmada, que posseeix un ritme vertiginós, capaç de salvar la cotilla d'un escenari únic en un temps determinat. També sobresurten unes interpretacions de luxe. Una pel·lícula talentosa que, indubtablement, supera la precedent i bona versió cinematogràfica 'Sentimental' (2020) de Cesc Gay a partir del material de base en el qual s'inspiren, l'obra de teatre del mateix Gay, 'Els veïns de dalt'.

Cartell de ‘La invitación’ d’Olivia Wilde

La tendresa de l’amor homosexual en la brutalitat de la guerra

‘Coward’ de Lukas Dhont, premi d’interpretació masculina per Emmanuel Macchia i Valentin Campagne al Festival de Cinema de Canes ha arribat a Sant Sebastià. Lukas Dhont signa un preciós melodrama romàntic queer de dos soldats en el front de guerra belga a la I GM. Un d’ells, Pierre (Emmanuel Macchia), d’origen pagès, està destinat al front a retirar cossos dels cadàvers en terra de ningú o traginar bombes mentre que l’altre, Francis (Valentin Campagne’, fill d’una sastreria de ciutat, comanda una troupe d’actors que fan representacions teatrals per a l’entreteniment i animació dels soldats. En aquesta història afectiva entra en joc també la disparitat social dels dos amants, els seus orígens socials oposats, que la converteixen alhora en una història d’amor interclassista. Primer hi ha el descobriment d’una atracció física imprevista que després passa a ser de relació afectuosa i amorosa. La singularitat és que es desenvolupa en el territori hostil de l’ambient militar en el context d’una guerra salvatge i brutal on no hi ha lloc per als covards i els porucs.

Així que la història d’amor Pierre i Francis de resistència, de tenacitat, de voluntat de lluitar contra totes les adversitats. La pel·lícula destaca per la delicadesa, l’atenció, la depuració, l’acostament, la contenció, a la història d’amor impossible dels dos soldats belgues en un entorn masclista i enmig del regne de la mort de les trinxeres. Sovint agafa un aire melindrós en la seva innocència i castedat, per altra banda, no gaire lluny de la relació dels dos soldats en l’espectacular i desmesurada ‘La bola negra’ dels Javis, dos films que tracten fets anàlegs d’amor entre homes en l’ambient de les casernes i la guerra. Les semblances entre ambdues pel·lícules també té lloc en l’espai concedit al teatre, la màscara, el transformisme, la simulació, com espais no sols per a la creativitat sinó per a la llibertat. Dhont deixa una gran pel·lícula sobre la puresa i la tendresa d’una història d’amor de dos joves en les trinxeres en temps extremadament inhumans.

‘Coward’ de Lukas Dhont