Poques pel·lícules han aixecat tanta expectativa com aquesta colossal adaptació del clàssic de la mitologia grega ‘L’Odissea’ d’Homer a càrrec de Christopher Nolan, un dels cineastes moderns més taquillers gràcies sobretot als seus espectaculars jocs temporals amb narratives fragmentades. Podríem dir que el cineasta britànic d’èxits com ‘Origen’ (2011) o ‘Dunkerque’ (2028) encerta de ple en aquesta epopeia itinerant i heroica del guerrer Ulisses en el seu demorat retorn a casa després de la guerra de Troia combinant la fidelitat al text clàssic amb relectures personals d’allò més oportunes i escaients que fan de ‘La Odisea’ una de les pel·lícules de l’any. Penèlope (Anne Hathaway) és assetjada per diversos pretendents que la festegen després de l’absència del seu marit, Ulisses (Matt Damon), qui encara no ha tornat de Troia des de fa vint anys i que molts creuen mort amb tota seguretat, fins i tot, el fill d’ambdós, el jove i inexpert Telèmac (Tom Holland), futur hereu al tron d’Ítaca. Entre els candidats més persistents i llestos a casar-se amb Penelope destaca Antinous (Robert Pattinson), qui, fins i tot, procura desfer-se de Telèmac quan aquest ha sortit d’amagat a buscar noves sobre el seu pare absent a Esparta i Pilos. Descobrim Ulisses retingut per la deessa Calipso (Charlize Theron) en la seva illa, un dolç captiveri que ja dura set anys a base de flors de lotus que manté Ulisses completament desmemoriat, ignorant el seu passat per complet.

‘La Odisea’ de Christopher Nolan

En aquest estat de retenció abúlica, Ulisses es veu assetjat per fugaços records que afavoreixen una afluència de flashbacks que serviran per reconstruir amb interrupcions els episodis passats, des del saqueig de Troia a les seves aventures i desventures com l’estada a l’illa dels ciclops amb el monstre Polifem o el naufragi de la seva flota sencera que el porta a ser l’únic supervivent a l’illa de Calipso. ‘La odissea’ de Nolan desplega moments magistrals com l’estada d’Ulisses a l’Hades, l’Infern dels morts, on copsa els retrets dels seus amics, especialment corprenedor el lament del soldat Sinon (Elliot Page), immolat per enganyar els troians amb el present del gegantí cavall de fusta. O el mosaic de moments que conformen tot l’esmentat episodi de la guerra de Troia, esdevenint la conquesta i destrucció de Troia una espècie de pecat original d’Ulisses, una maledicció que el torturarà arreu, una ferida que no cicatritza. Igual que la mort de companys i tripulants el subsumeix en un sentiment de culpa que només podrà expirar amb el tribut que es mereixen els difunts. Un conjunt d’ingredients que li donen a l’èpica d’aquest accidentat retorn a la llar als braços de l’estimada Penèlope i venjar als pretendents que ocupen el seu palau en una disbauxa continuada una dimensió tant tràgica com colpidora.

‘La Odisea’ de Christopher Nolan

En aquest diàleg amb text original pren una rellevància especial l’episodi amnèsic d’Ulisses en braços de Calipso que no s’ajusta gens a l’original. Aquí sembla que Nolan s’inspira en el tractament lliure que Mario Camerini va imprimir a la seva bonica versió ‘Ulisses’ (1954). Allà es transformava l’episodi lluminós d’Ulisses al país dels feacis, amb Nausica que s’enamora d’ell, i on l’astut navegant explica el seu passat ple de tribulacions, en un episodi ombrívol en què Ulisses esdevé un personatge nàufrag, ignot, sense identitat, sense passat. En aquest bonic joc de miralls cinematogràfics, Nolan fa que el fragment de Calipso es reconverteixi gràcies a l’esperit de revelació intrínsec al de l’illa de Nausica, fet que el duu, doncs, a prescindir de l’episodi original a l’illa de Nausica i el seu pare, Alcínous. L’extens repartiment es completa amb Zendaya com la deessa Atena que vetlla al navegant Ulisses, Lupita Nyong’o com Helena de Troia o Jon Bernthal com Menelau. Una pel·lícula monumental per l’envergadura, apassionant per la seva estructura esmicolada, commovedora pel sofriment, dolor, sacrifici i responsabilitat de l’astut Ulisses, titànica per l’esforç tossut i sobrehumà per retornar a Ítaca i recuperar la fidel Penèlope. Nolan, amb personalitat i geni, fa palès un cop més la força indestructible dels clàssics, la vigència dels relats primigenis mítics.