Entrevistem a la Laura García Alonso que debuta en el llargmetratge amb la pel·lícula catalana ‘Corredora’ després de dirigir els curtmetratges ‘Alex’ (2015) i ‘Tormenta de verano’ (2022). Aquesta primera pel·lícula de la cineasta arriba als cinemes després d’obtenir el premi a millor òpera prima al Festival de Cine de Màlaga. Una pel·lícula que ens parla de salut mental i que està focalitzada en una corredora d’alta competició, Chris (Alba Sáez), que pateix un brot psicòtic, un fet que condiciona la seva carrera esportiva mentre seguim la seva actitud davant la malaltia.

-Com ha estat el salt de passar dels curtmetratges a dirigir la teva primera pel·lícula?

“Doncs és un salt que fa una mica de vertigen, però s’havia de fer, s’havia d’evolucionar. Un dels reptes més grans en fer un llargmetratge després de fer curtmetratges és l’escala i l’envergadura del projecte. I la temàtica de la pel·lícula també té molta relació amb el meu anterior curtmetratge, ‘Tormenta de verano’, que també tractava el tema de la salut mental. El punt de vista principal del curt era el de la persona que cuida a una altra persona que té un problema de salut mental, en aquest cas, d’un fill cap a una mare. Però per a la pel·lícula volia anar més enllà i volia agafar un repte major, posar-me en la pell d’algú que té un problema de salut mental, un brot psicòtic en aquest cas. Per tant, diguem que vaig pujar una mica l’ambició. Però estic contenta d’haver-ho fet.”

-Podem veure doncs la pel·lícula com una extensió del teu darrer curtmetratge?

“És com una extensió del curt. Diguéssim que el curt, en certa manera, em va servir com per entregar-me una mica en l’abordatge de la temàtica perquè considerava que era molt complexa i s’havia de fer amb molta sensibilitat.”

-El tema de la salut mental que abordes tant en el teu curt com al teu llarg és una qüestió que et concerneix especialment?

“Sí. L’origen de tot plegat és que jo vaig ser testimoni de com una persona que jo estimava molt va passar per un procés semblant.”

-Aquesta temàtica no és gaire habitual en el cinema, no?

“Sí. Quan jo vaig veure el què li passava a aquesta persona que jo estimava pensava que era molt més complex i molt més profund del que havia vist jo a les pel·lícules que s’havien fet recentment. Evidentment que hi ha pel·lícules molt bones, però no estaven dins d’un circuit que fos molt visible. Llavors vaig pensar que tenia ganes d’abordar el tema i intentar fer un exercici d’empatia, un exercici d’identificació. Perquè, normalment, quan es refereixen a aquestes persones que tenen aquests tipus de problemàtiques en les pel·lícules solen fer-ho sovint amb tractaments bastant estereotipats, que són caricatures, inclús relacionat amb emocions negatives com són la violència o la perillositat. I jo vaig pensar que era el moment d’abordar-ho des d’un lloc, doncs, empàtic, no tant de rebuig. Pensar “Això no em passarà a mi” o “Aquesta persona és diferent de mi” i no és tan diferent de tu.”

-També és una novetat ambientar un problema d’aquest tipus en l’àmbit de l’esport d’elit, de l’alta competició, no?

“Doncs resulta que em va semblar molt interessant tenir l’oportunitat de poder parlar d’un element visible en un context en què una lesió física pot posar fi a la teva carrera. Aquest punt de partida em semblava com molt potent, justament, per reflexionar al voltant d’aquests tipus de malalties que no tenen una traducció tan física, que no tenen un diagnòstic tan clar o una correlació més evident.”

-Pel paper protagonista has triat a una actriu debutant, l’Alba Sàez?

“Va ser un moment molt revelador i va ser una feina molt preciosa que vam fer juntes. Jo vaig fer un càsting a Catalunya i va aparèixer ella i va fer un càsting impressionant. Com que ella és ballarina ja vaig veure que era molt talentosa. Volia que tingués la capacitat d’improvisar perquè jo tenia clar que hi havia escenes de la pel·lícula que requerien marge d’improvisació. Tot això requereix un talent majúscul. Jo necessitava que aquella persona també tingués un físic molt determinant i això descartava ja moltes actrius. Com que l’Alba ja havia ballat molt, doncs ja va entrar a la sala de càsting amb una postura, amb una esquena molt recta i vaig pensar, “aquesta noia es pot convertir en una corredora”. I res, jo també volia incorporar l’actriu en el procés creatiu per no anar amb presses i poder preparar el personatge en temps i carinyo."

-A la pel·lícula tenim la sensació de veure realment a una atleta i no a una actriu que es dedica a córrer. Entenem que per aconseguir aquesta versemblança deu haver-hi molta feina al darrere?

“Clar. Ella va estar un any entrenant-se per preparar-se per fer de corredora. També va estar un any amb mi, a casa meva, preparant el personatge psicològicament, perquè té moltes capes, i molta complexitat. Venia a casa meva, xerràvem, improvisàvem, parlàvem, fins que va arribar un moment que coneixia tant al personatge que estava tan confiada i tan segura que durant el rodatge pràcticament jo no l’havia ni de dirigir. La veritat és que sense ella la pel·lícula no seria possible perquè ella està en tots els plans de la pel·lícula. I va ser la feina més bonica de totes. Hi ha molta feina al darrere, hi ha una feina minuciosa amb una voluntat molt clara de no caure en llocs comuns, de no caure tampoc ni en histrionismes ni amb melodrames, apostant sempre per la contenció.”

-Hi ha també una sintonia entre la música electrònica que escolta la protagonista amb la seva autoexigència de no parar de córrer?

“I tant. A nosaltres ens semblava molt maco que la protagonista escoltés aquesta música tan matxacona perquè ella té tant de soroll al cap, té tants fantasmes, que els vol silenciar. I, en comptes de silenciar-los fent meditació, ella es posa una música que encara cobreix més el soroll que té al cap. Això ens connectava molt bé amb el gest rítmic de córrer, saps, la respiració, les passes, el cor, tot és rítmic. I anava molt bé pel personatge perquè la Chris és una noia controladora, rígida, i, al final, el tecno és justament molt controlat, molt rígid, molt previsible. Tot això creiem que era una amalgama molt guapa i que convivia molt bé amb aquesta banda sonora que era més atmosfèrica i més electrònica, que pretenia il·lustrar tota aquesta tensió mental que viu ella.”

-També parles de les dificultats que es troba l’entorn familiar a l’hora de gestionar el problema de salut mental que afecta la protagonista?

“Sí. Era molt important. Com que era tan gros el que li passava a ella, la malaltia l’aïllava tant, doncs era molt important que tingués una família que li donés suport i que hi fos, amorosament, tot i que hi era d’una manera maldestra. Perquè era molt rellevant explicar que no hi ha manuals d’instruccions en aquest tipus de casos, saps, que no hi ha una manera correcta de fer les coses, que simplement fas el que pots. Doncs aquí era molt important el paper de la germana i del pare. I cadascú opta per agafar postures una mica diferents. Potser el pare, des de la responsabilitat de pare, es veu amb més capacitat de posar certs límits o dir certes veritats. I la germana, tanmateix, està en un lloc més de deixar fer, de respectar la voluntat i la llibertat de la protagonista, no deixar que el diagnòstic la defineixi ràpidament. Llavors era molt important parlar també de les cures i de la importància dels vincles per sanar i per cuidar-se.”

 Laura García Alonso, directora de ‘Corredora’

-Tenim sempre la imatge repetida de la Chris corrent, una imatge absoluta, i després ens trobem que aquest fet acaba marcant també el ritme trepidant que té la pel·lícula, no?

“Era una de les primeres imatges que se’ns va ocórrer mentre desenvolupàvem el projecte amb el guionista, el Pol Cortecans, la imatge d’aquesta noia fugint de si mateixa. Però alhora és també una mica més complex que això perquè per ella el gest de córrer no és només una fugida sinó també una mica la seva eina de sanació. És la manera que troba ella per silenciar el que li passa. En aquest gest, que era una mica ambivalent, creiem que hi ha molt de valor.  I, al final, el fet de córrer, és una de les primeres accions que es va inventar el cinema. Els primers dispositius precinematogràfics feien una dissecció d’un cavall galopant o una persona corrent. És una cosa absolutament fílmica perquè és un gest que atrapa el temps. El fet de córrer i el cine van de bracet perquè ambdós són gestos que impliquen temps. I d’aquí aquesta sensació que la pel·lícula t’empeny cap endavant.”

-El teu curt anterior i aquesta pel·lícula acaben sent representatius de la complexitat dels trastorns mentals també a través d’imatges molt gràfiques: la protagonista depressiva de ‘Tormenta de verano’ sempre està quieta, immòbil, i la Chris psicòtica de ‘Corredora’ sempre està en moviment, amb aquella pressa per córrer?

“Totalment. És molt bonic això que dius. I també és molt curiós que justament a l’inici de ‘Tormenta de verano’ surti la mare (Lola Dueñas) corrent i seguida pel fill (Alex Moner) al darrere. I jo me’n vaig adonar més tard, quan ja tenia escrita la pel·lícula, que aquesta imatge de córrer ja hi era llavors. Potser és una cosa que ja era latent, inconscient, aquesta cosa de la fugida endavant. De fet, els problemes de salut mental, els trastorns mentals, les malalties mentals, són molt diverses i totes les experiències són diferents. A mi també m’agradava molt que el que pateix la Chris fos diferent del que havíem triat a ‘Tormenta de verano’, que, efectivament, és una cosa més relacionada amb una apatia, amb una depressió, amb una melancolia, amb un estatisme. I que és tan frustrant quedar-se al llit sense moure’s, com li passa a Lola Dueñas, com haver de córrer tota l’estona, ser esclau del fet de córrer per no sentir-se a un mateix, com li passa a la corredora.”

-Els teus curtmetratges són en castellà i ara has rodat ‘Corredora’ en català. Com ha estat aquest pas tenint en compte, també, que ets madrilenya, no?

“Jo vaig néixer a Madrid, però amb quatre anys vaig venir a viure aquí. La família de la mare i la mare són de Madrid i la família del pare i el pare són catalans. Per tant, jo em sento molt dels dos llocs malgrat que jo m’he criat tota la vida a Barcelona. I rodar en català la meva primera pel·lícula doncs va ser una oportunitat, la veritat, per poder fer la pel·lícula amb més finançament. Perquè estem en un moment molt bo per la cinematografia catalana, ara hi ha beneficis per rodar en català, beneficis econòmics. I és realista que sigui en català perquè hi ha un CAR (Centre d’Alt Rendiment) molt bo, hi ha una federació d’atletisme molt bona i ho podien fer catalans, perfectament. Teníem una sèrie de beneficis que ens permetia fer la pel·lícula millor i amb més mitjans. Llavors va ser claríssima la decisió.”

-Com valores el premi a millor òpera prima obtingut al Festival de Cine de Màlaga?

“Va ser un regal. Ja és un premi estar en un festival i, si a sobre et donen un premi, doncs encara millor. Va ser un reconeixement molt maco. Era un any que jo considero que era molt complicat perquè hi havia molt bones pel·lícules, molt bones òperes primes. Aquest premi va ser una mica la validació de què hi havia gent que s’havia sentit apel·lada per la pel·lícula. I, per tant, estic contenta, contentíssima.”

-Per acabar, ja estàs treballant en un nou projecte?

“Sí, sí. Estem en un altre projecte, ja, però estem en una fase molt embrionària. Però estem molt contents i molt entusiasmats perquè és meravellós poder tenir ja alguna cosa en l’horitzó. I esperem que es faci realitat perquè una cosa és pensar-la i escriure-la i una altra cosa és que acabi convertint-se en pel·lícula. Però estem entusiasmats. I creiem que pot sacsejar, diguéssim.”