Després de guanyar a Canes el premi a millor guió i el premi de la crítica internacional Fipresci per ‘Drive My Car’ (2021), pel·lícula que va aconseguir també quatre importants nominacions als Oscar - millor pel·lícula, millor director, millor pel·lícula estrangera i millor guió adaptat -, Ryusuke Hamaguchi retorna a la competició amb la humanitarista ‘Soudain’. Marie Kreutzer ha presentat en secció oficial la coproducció entre França, Alemanya i Àustria, ‘Gentle Monster’, després de ser premiada a Canes per la seva pel·lícula en la secció Una Certa Mirada, ‘La emperatriz rebelde’ (2022), millor interpretació ex aequo a l’actriu Vicky Krips. Però la gran notícia del dia va ser la inesperada Palma d’Or Honorífica a l’actor John Travolta que venia a Canes a mostrar el seu debut en la direcció de llargmetratges amb ‘Propeller One-Way Night Coach’ en la secció fora de competició Cannes Première.

Es tracta d’una adaptació del llibre publicat el 1997 pel mateix Travolta, un apassionat de l'aviació i pilot professional. Una pel·lícula d’Apple Original Films on Travolta dirigeix, escriu, posa la veu narradora i fa una breu aparició a partir de la seva experiència com a nen, Jeff (Clark Shotwell), en un viatge en avió de la companyia TWA que travessava tot el país en primera classe cap a Hollywood amb la seva mare (Kelly Eviston-Quinnett). Figura icònica del cinema gràcies sobretot a les pel·lícules juvenils ‘Febre del dissabte nit’ (1977) i ‘Grease’ (1978), Travolta ja havia trepitjat fa anys la catifa vermella de Canes amb l’aclamada ‘Pulp Fiction’ (1994, Quentin Tarantino), Palma d’Or, però també en les pel·lícules a competició ‘She’s so lovely’ (1997, Nick Cassavettes) i ‘Primary Colors’ (1998, Mike Nichols). Aquest trajecte en diferents escales es converteix en el viatge de la seva vida, una experiència màgica, fantàstica, memorable. El resultat és un bonic conte aeronàutic infantil carregat de nostàlgia i fascinació.

PROPELLER ONE-WAY NIGHT COACH de John Travolta

Cant a un humanitarisme regenerador
Hamaguchi és doncs el segon cineasta japonès a competició després de la participació de Koji Fukada amb ‘Nagi Notes’ però en aquesta ocasió ha rodat sobretot en territori francès amb una pel·líula parlada en japonès i francès. Aquesta coproducció de França, Japó, Alemanya i Bèlgica, amb una durada superior a les tres hores, compta amb un guió del mateix Hamaguchi acompanyat per Léa Le Dimna adaptant el llibre de no ficció ‘You and I – The Illness Suddenly Get Wors’ de Makiko Miyano i Maho Isono. El japonès Ryusuke Hamaguchi, director de ‘Asako I&II’ (2018) i autor de la deliciosa ronda en tres moviments ‘La ruleta de la fortuna y la fantasía’, planteja una pel·lícula il·lusionant i positiva, espiritual fins i tot, no exempte d’una forta càrrega política, centrada sobretot en la cura i un major respecte de les persones grans, un tracte que accentuï la seva part vital més malmesa. Això ho fa a través us, Marie-Lou (Virginie Effira), la directora d’un centre d'atenció a la gent gran a París, ‘El jardí de la Llibertat’, que lidera mètodes renovadors i revolucionaris de respecte a la dignitat de les persones. La trobada de Mari-Lou amb Mari (Tao Okamato), una directora japonesa de teatre japonesa afectada de càncer, però de moment estacionària, té lloc a partir de l’encontre d’un noi autista que es troba en un jardí. Mari-Lou assisteix a l’obra de teatre que reclama el tancament dels psiquiàtrics, abans manicomis, com a centres repressors, per apostar per un model mixt de reclusió i llibertat. Les dues dones desenvolupen una relació estretíssima i comparteixen una visió regeneracionista de la vida de les persones, solidària i empàtica, possible sobretot al marge del sistema capitalista després d’una classe amb retoladors de colors. La relació va més enllà de les afinitats i pren un caire més profund amb el rebrot de la malaltia de Mari.

Més enllà de les bones intencions, del missatge esperançador, de creure en les utopies, d’empènyer per canviar el món, la dilatada pel·lícula de Hamaguchi no escapa de la retòrica, de la formulació plana, discursiva, apologètica. El resultat és monòton, feixuc, repetitiu, redundant. Sovint sembla un manual d’autoajuda. I els que hem viscut la duresa dels centres d’atenció a gent gran i amb processos degeneratius severs, sovint mancats de recursos i de personal, veure aquesta Shangri-La de la salut amb un cuidador per pacient produeix una certa perplexitat i converteix el film en una obra de ciència-ficció. El que verdaderament sobresurt en aquesta llarguíssima pel·lícula que vol ser revulsiva com una teràpia de grup, però que es queda en una sortida de colònies escolars, és la connexió profunda de les dues dones, amb dues actrius excepcionals, generant moments preciosos, lírics, profunds, emotius. Impossible evocar Virginie Effira, extraordinària en el seu rol, actriu que enguany també està present en la competició amb una altra pel·lícula francesa, ‘Histoires paralleles’ d’Asghar Farhadi. Completen el repartiment actors com Marie Bunel, Jean-Charles Clichet o Kyozo Nagatsuka.
 
Exploració de la maldat
 Marie Kreutzer s’ha encarregat ella mateixa d’escriure del guió de ‘Gentle Monster’ després de quedar commocionada per un afer de pornografia infantil l’any 2000 amb milers de persones afectades i, sobretot, va quedar en xoc quan es va assabentar que l’actor de la seva pel·lícula ‘La emperatriz rebelde’, Florian Teichtmeister, va ser condemnat a deu anys de presó per possessio et producció de material pornogràfic amb nens. La pel·lícula ens mostra la Lucy Weiss (Léa Seydoux), una pianista de renom que versiona temes romàntics escrits per homes que s’ha traslladat al camp amb seu atent i enamorat marit, Philip Weiss (Laurence Rupp), i el fill d’ambdós, per buscar un canvi d’aires. Però aquesta retrobada estabilitat familiar en entorn rural és revoltada quan reben la inesperada visita de la policia per requisar ordinadors i dispositius d’emmagatzematge d’imatges de Phil. L’ombra del dubte s’estén de manera angoixosa en Lucy en veure que Phil ha estat acusat criminalment de tràfic de material pedòfil i de pensar si el fill ha estat agredit pel seu pare, el marit de Lucy. Lucy expressa un ampli ventall d’emocions enfrontades que experimenta, de la incredulitat, a la malfiança o a la ràbia. El pes aclaparador de la sospita està perfectament expressat per la francesa Léa Seydoux així com els dubtes del seu amor ara posat a prova.

La pel·lícula fa gala d’un calculat to elusiu i d’una cuidada atmosfera carregada d’ambigüitat, però al final tot queda en un relat difús, inconcret, intranscendent. Seydoux ens deixa doncs una actuació extraordinària, una actriu molt present a Canes després de formar part de la pel·lícula d’inauguració ‘El segundo acto’ (2024, Quentin Dupieux) i actuar múltiples vegades en secció oficial amb films com ‘The French Dispatch’ (2021, Wes Anderson), ‘Crimes of the Future’ (2022, David Cronenberg), ‘France’ (2021, Bruno Dumont), ‘Roubaix, une lumière’ (2019, Arnaud Desplechin) o ‘Langosta’ (2015, Yorgos Lanthimos), a part de formar part de la guanyadora de la Palma d’Or ‘La vida de Adele’ (2012, Abdellatif Kechiche). Completen el repartiment de ‘Gentle Monster’ l'actriu alemanya Jella Haase, en el paper d’una policia que també ha d’estar pendent del seu pare agressor, i la gran dama del cinema francès, Catherine Deneuve, en un nou paper secundari com a mare de la protagonista després d’aparèixer ocasionalment també al llargmetratge de la secció oficial d’Asghar Farhadi ‘Histories paralleles’.

SOUDAIN de Ryusuke Hamaguchi